In Bruges

No hi ha res més oportú que passar les vacances a la ciutat de Bruges i tenir l’oportunitat de veure, al cap de pocs dies, una pel·lícula filmada en aquesta ciutat tant especial, a la Filmoteca de Catalunya, dins del cicle Una ciutat, un film.

In Bruges és un film de l’any 2008, firmat per Martin McDonagh, que com el seu títol deixa entreveure té aquesta ciutat flamenca com a protagonista destacada. No només perquè és allà on està rodat aquest thriller còmico-dramàtic, sinó perquè la ciutat medieval més ben conservada de Bèlgica és omnipresent en el guió i la trama de la pel·lícula d’una manera ben sorprenent.

Dos sicaris irlandesos han dut a terme a Londres un cop que ha acabat malament de forma inesperada, i són enviats a Bruges per Harry, el seu cap mafiós, perquè s’hi amaguin durant uns dies fins que rebin la seva trucada amb noves ordres. Així és com Ray (Colin Farrell) i Ken (Brendan Gleeson) han de compartir una habitació en un hostal i esperar pacientment. Les actituds oposades que els dos companys tenen davant la situació és un punt que dóna molt de joc en el guió i que permet veure la química que hi ha entre els dos actors. En Ray no entén per què s’han hagut d’amagar a Bruges, una ciutat que ni sabia que existia, està fastiguejat i només desitja tornar a Dublin. En Ken, en canvi, més resignat, està disposat a prendre-s’ho amb calma i aprofitar el temps fent turisme.

La ciutat passa a primer pla amb originalitat gràcies al guió tan rodó escrit pel mateix director que ens regala converses a vegades divertides, hilarants, surrealistes o dramàtiques. En efecte, els protagonistes visiten museus, passegen en barca pels canals, seuen a la terrassa de la Plaça del Mercat, pugen a la torre Belfort, descansen al Koningin Astrid Park i, com no, beuen cervesa belga. Fins i tot arriben a conèixer personatges ben peculiars, com un actor nordamericà nan que està rodant una pel·lícula entre els edificis medievals de la ciutat i amb qui estableixen una relació un pèl estranya.

Quan finalment Ken rep la trucada que esperaven d’en Harry (Ralph Fiennes), la situació s’embolica força, perquè l’ordre que rep és ben crítica. A partir d’aleshores, el cap dels dos assassins a sou que fins llavors estava en un segon terme no té més remei que viatjar fins a Bruges per acabar ell mateix amb tot plegat i participar així en el desenllaç trepidant del film.

In Bruges és una pel·lícula de petites dimensions, potser, però ambiciosa amb la història tan curiosa que explica. El seguit de peripècies i despropòsits que viuen els protagonistes, la gran interpretació dels actors i, sobretot, la capacitat del guió per dotar fins al més petit detall d’importància per al tancament de la trama, fan que aquest film inclassificable sigui molt recomanable per passar una bona estona.

La caza, de Thomas Vinterberg

Lucas és mestre d’una escola infantil d’un poble petit, on pràcticament tothom es coneix. Després d’un divorci traumàtic comença a refer la seva vida, inicia una relació amorosa i recupera la relació amb el seu fill adolescent. Un dia, una alumna, filla del seu millor amic, explica una mentida sobre ell a la directora de l’escola. A partir d’aquest moment, Lucas comença a viure un infern.

Aquest és l’argument de la nova pel·lícula de Thomas Vinterberg, qui en el seu dia es va guanyar el reconeixement internacional amb Celebración (1998), que es va emportar el premi especial del jurat de Cannes. Ara que falten pocs dies perquè comenci la nova edició d’aquest festival, en el qual curiosament Vinterberg presidirà el Jurat del premi Un certain regard, podem veure d’estrena La caza, guanyadora del premi al millor actor (per Mads Mikkelsen) en aquest mateix festival l’any passat.

És curiós l’interès de Vinterberg per tractar temes delicats, tabús i directament relacionats amb la doble moral. Si bé a Celebración el director explorava el fantasma dels abusos sexuals en el si d’una família benestant i com el seu entorn social reacciona a aquesta realitat, a La caza, Vinterberg analitza un tema encara més sensible: la sospita de pederàstia fruit de les paraules d’un infant i les conseqüències que se’n deriven per a l’acusat i el seu entorn més proper.

A La caza presenciem la història d’un fals cuplable que viu un autèntic calvari per defensar la seva innocència i que fins i tot veu com li perilla la vida. És una història intensa, que atrapa l’espectador des del principi i que aconsegueix crear un ambient sòrdid i, en certa manera, de por estranya. La por desconcertant que suposa veure com un grup aparentment amicable i tranquil té el potencial de rebutjar, castigar i aplicar una veritable caça de bruixes contra algú que intenta demostrar la seva innocència i de la qual hi ha evidències.Vinterberg ha estat capaç d’explicar aquesta història de manera directa i realista, sense artificialitats de guió, i amb una ambientació força inquietant gràcies sobretot als silencis i la interpretació continguda del protagonista. Una història plena de naturalitat però amb alguns moments pertorbadors que mantenen en tensió l’espectador, com quan es pressenteix la calma que precedeix la tempesta.

La caza és un film interessant que més enllà de l’empatia que sent l’espectador cap al seu protagonista, qüestiona amb cert atreviment la capacitat que té la societat per trobar la veritat en un cas de pederàstia, i convida a fer-ne una reflexió. Convida a analitzar els mecanismes que té una societat madura per afrontar un tema tan greu com l’abús a menors i les escletxes que pot tenir. Alguna cosa falla quan en una societat que intenta fer el bé incideix la doble moral col·lectiva, que com a màxim només pot perdonar falsament.

Entre blogs

Des del blog amic La màgia del setè art, que porta la Laura, m’han dedicat una entrevista com a creadora d’un bloc cinèfil. És tot un honor que s’hagi interessat per Sessió doble (i confesso que una sorpresa!) i li ho vull agrair amb aquest post.

Deixo aquí l’enllaç de l’entrevista i, de pas, convido a tothom a fer un tomb pel seu bloc!

Blue Valentine

És una sort quan de tant en tant topes amb una pel·lícula de la que no en saps res, petita, sense pretensions, i que resulta ser un film intens, colpidor i que et diu molt més del que esperaves. Això és el que m’ha passat amb Blue Valentine, que acaba d’estrenar-se a les nostres pantalles amb un retard de dos anys, just en el moment en què els seus actors principals estan més presents que mai a la cartellera: Michelle Williams (Mi semana con Marylin, Shutter Island) i Ryan Gosling (Drive, Els idus de març, Gangsters Squad).

Darrere d’una sinopsi aparentment típica que explica l’enamorament i la davallada d’un matrimoni, des que els dos es coneixen fins passats sis anys de convivència i distanciament, s’hi amaga una història narrada d’una forma original i coherent, on present i passat queden perfectament entrellaçats a nivell narratiu. L’espectador coneix la parella des del present, filmat en càmera digital, mentre que els flashbacks estan filmats en súper 16 mm, una decisió encertada que contribueix a l’estètica indie del film.

La grandesa de Blue Valentine és sens dubte la naturalitat i l’espontaneïtat que irradien els dos actors (els quals van improvisar molts diàlegs i escenes del film), i que semblen haver-se entregat d’una manera molt compromesa als seus papers i al film (del qual també en són coproductors). Tant s’hi van abocar que fins i tot van conviure durant un temps dins la casa de la pel·lícula per ficar-se dins la pell dels seus personatges i poder preparar el desgast de la relació fruit de la incomunicació i el pas del temps. Segurament es van contagiar de la passió del director (Derek Cianfrance), qui ha treballat en aquest guió durant onze anys abans de fer-lo realitat. Cal destacar que Michelle Williams va ser nominada als Oscar del 2011 com a millor actriu per aquest paper.

No es tracta simplement d’una pel·lícula romàntica i trista, sinó més aviat d’una pel·lícula plena de frescor i quotidianitat, i per això plena de duresa, la que viu un marit completament entregat a la seva dona que el rebutja, mentre ella ha perdut els sentiments que tenia i necessita coses diferents. Entre els bons i els mals moments viscuts, el film desperta una empatia poc freqüent en l’espectador. En una paraula, difícilment et deixa indiferent.

Argo

És la tercera vegada que Ben Affleck es posa rere les càmeres i es podria dir que ha sorprès tothom amb aquest thriller polític basat en fets reals. Després del seu debut a Adiós, pequeña, adiós (2007) i The town (2010), Argo és un pas endavant en la seva filmografia com a director, ja que és un projecte més ambiciós, força atractiu i molt ben resolt.

Argo és per damunt de tot un intent de ser el testimoni autèntic d’un conflicte diplomàtic que va tenir lloc l’any 1979 entre els Estats Units i Iran, un relat fidel d’uns fets que qualsevol guionista de ficció hauria volgut inventar. En els dies de la revolució islàmica iraniana encapçalada per l’aiatol·là Khomeini, uns manifestants van assaltar l’ambaixada nord-americana i van retenir una seixantena de ciutadans nord-americans. Sis diplomàtics, però, van fugir de l’edifici i van trobar refugi en l’ambaixada de Canadà. A partir d’aleshores, el govern dels EUA, amb l’ajuda de la CIA, van iniciar una operació secreta de rescat dels sis ciutadans nord- americans en col·laboració amb els serveis canadencs. El pla: fer-los passar per l’equip d’una producció de Hollywood que es trobava a Iran en busca d’exteriors exòtics per al seu film de ciència ficció.

El film comença amb una breu introducció al context polític d’Iran. A partir de llavors, l’espectador es veu immers en una història d’intriga on el centre d’interès exclusiu és la tensió que viu Tony Mendez, el protagonista i creador del pla de rescat, i els sis diplomàtics, que volen fugir del país sans i estalvis.

Argo és una història trepidant, ben narrada i que conté certs moments dignes d’una pel·lícula de Hitchcock. L’espectador té present en tot moment el context de tensió política del país (que en certa manera, no és molt llunyà a l’actualitat) però té l’atenció totalment absorta en la cursa a contrarellotge dels personatges, que corren perill i que lluiten per no fer cap pas en fals.

Produïda per George Clooney, Argo és interpretada, a part de dirigida i produïda, per Affleck. Compta amb un argument interessant i amb la presència d’actors de la talla d’Alan Arkin i John Goodman. Molt recomanable.

FELIÇ ANY NOU!

Malditos bastardos

Com si casualment fes una mena de cap i cua amb la capçalera d’aquest bloc, acabo l’any escrivint sobre Malditos bastardos (2009), l’última pel·lícula de Quentin Tarantino estrenada fins ara a les nostres cartelleres.

Si bé en un principi a molts ens va sorprendre el context de la pel·lícula (què feia Tarantino explicant una història sobre la Segona Guerra Mundial?), el film és purament tarantinià, i el resultat, un esclat d’originalitat que explica una història delirant, divertida, amb moments espectaculars i una pujada d’adrenalina inoblidable.

Explicada en cinc capítols rodons en si mateixos, la pel·lícula ens situa a la França ocupada pels nazis, quan Shosanna, una jove jueva a qui acaben d’assassinar tota la família, ha de fugir del temible coronel de les SS, Hans Landa, per salvar la vida. Paral·lelament, un grup de soldats nord-americans que es dediquen a matar nazis de forma encarnissada treballen per engrandir la seva fama i debilitar així la moral de l’enemic, mentre que els militars britànics, per la seva banda, també fan operacions des de França per acabar amb el poder de Hitler. Shosanna, que aconsegueix sobreviure, es converteix en la propietària d’una cinema, i la casualitat fa que conegui Fredrick Zoller, un soldat nazi convertit en heroi per les seves proeses i que s’interpreta a ell mateix en una pel·lícula propagandística del règim impulsada pel ministre Goebbels. El cinema de Shosanna és el lloc escollit per estrenar la pel·lícula i Shosanna vol aprofitar-ho per venjar la mort de la seva família. El que no sap és que no és l’única que planeja acabar amb tota la plana major del Tercer Reich aprofitant aquest esdeveniment.

En Malditos bastardos s’hi poden reconèixer molts trets marca de la casa del director. Primerament, aquesta divisió de la trama en capítols, tots ells intensos, amb un punt àlgid i que condueixen a un final apoteòsic. També hi ha aquells diàlegs llargs als quals ens té acostumats Tarantino però que no deixen de desconcertar-nos i de divertir-nos, i la presència d’un gran nombre de personatges que teixeixen una trama complexa en la qual tots hi encaixen a la perfecció. Hi trobem dosis de violència (en molts casos, una violència còmica) i també personatges femenins molt potents que, com a bons successors de Jackie Brown o la Mamba negra, tenen un pes determinant en la trama i actuen com a verdaderes heroïnes.

El film també es caracteritza per ser un exemple més de com Tarantino és capaç de reflectir-hi un munt d’influències rebudes, d’inspirar-se en gèneres diversos que pren com a punt de partida però que subverteix fins a aconseguir un film difícil de classificar. Malditos bastardos es troba, de fet, a mig camí entre el cinèma bèl·lic i l’espaguetti western, tot passat pel sedàs del director, que no només trastoca els gèneres clàssics sinó que fins i tot s’atreveix a tergiversar la història contemporània ni més ni menys que inventant-se un final diferent per al règim nazi i la Segona Guerra Mundial. Per què no fer-ho, si al cinema és possible?

De fet, de tots els trets tarantinians identificables en la pel·lícula, el més remarcable és la presència que hi té el cinema, es tracta sens dubte de la pel·lícula més cinèfila que Tarantino ha fet mai. No només és plena de referències cinematogràfiques (com en el joc que els soldats juguen a la taverna, o la conversa que manté Goebbles i Shosanna sobre el cinema avantguardista alemany dels anys 20) sinó que el cinema pren un paper actiu en el desenvolupament de la història. Enmig d’un context bèl·lic de soldats i espies, trobem un soldat britànic que és crític de professió i veiem com el règim comandat per Hitler es dedica a fer una pel·lícula (irònicament titulada L’orgull de la nació) que interpreta un soldat cinèfil. L’estrena d’aquesta pel·lícula esdevé el moment clau per a tots els personatges i té lloc en un cine modest, on la seva propietària vol canviar el curs de la història amb el cinema, mai millor dit, com a arma.

Per últim, no es pot parlar de Malditos bastardos sense fer esment al seu repartiment espectacular, abundant i replet de grans actors que donen la talla i dibuixen uns personatges admirables. És com si Tarantino hagués fet un gran treball de motivació en cada un d’ells, perquè tots tenen grans moments i omplen la pantalla amb força. Des d’un reconegut Brad Pitt i un extraordinari Christoph Waltz, a uns grans Daniel Brühl, Mélanie Laurent i Diane Kruger, secundats per Michael Fassbender i Eli Roth, entre molts d’altres.

Brad Pitt                                 Mélanie Laurent                      Christoph Waltz

Diane Kruger                           Michael Fassbender             Daniel Brühl

Malditos bastardos és en conjunt una pel·lícula descarada i plena d’energia capaç de transmetre-la a l’espectador. Un producte d’entreteniment rodó que malgrat la frivolitat dels seus personatges (alguns arquetípics i altres que semblen sortits d’un còmic) és complex i possiblement un dels films més madurs del seu director. Deixa el llistó molt alt en la seva filmografia (com de fet ja ho fèien les seves antecessores) i com a tarantiniana empedernida que sóc, ja espero impacientment la seva nova pel·lícula, Django unchained, que s’estrena a finals de gener.

La caça de l’home

La caça de l’home és una d’aquelles pel·lícules que quan la veus per primera vegada et provoca un fort impacte que remou estómac i consciència, i que quan la tornes a veure et sorprèn per la seva capacitat de perdurar en el temps sense que la seva força dramàtica i la seva crítica escarnissada decaiguin. Dirigida per Arthur Penn el 1966 (director reconegut especialment per El miracle d’Anna Sullivan i Bonny and Clyde), es pot dir que és filla del seu temps, dels revolucionaris anys 60.

La història comença quan el delinqüent Bubber Reeves (Robert Redford) s’escapa de la presó, fet que sense que s’ho pugui imaginar, trastoca la vida dels habitants del seu poble natal fins a un punt insospitat. Es tracta d’una petita localitat de Texas, de l’Amèrica profunda, on no hi passa res d’excitant i on la gent viu una vida mediocre en aparença, però on les relacions que s’hi estableixen són fruit de la frustració, l’enveja, la hipocresia i les ànsies de poder. Es dóna el cas que la dona de Bubber Reeves (Jane Fonda) s’entén amb en Jake (James Fox), fill del magnat local del petroli (E. G. Marshall), i enmig de tot plegat hi ha el xèrif del poble (Marlon Brando), que intenta mantenir l’ordre i la integritat personal enmig d’una espiral de violència psicològica, moral i física desencadenada per la col·lectivitat que, embogida, pretén fer la llei pel seu compte i eliminar en Bubber Reeves.

Arthur Penn fa un retrat àcid de la col·lectivitat i treu el pitjor de la condició humana: mostra la corrupció i la baixesa moral d’un grup de persones infelices i plenes d’odi que no tenen cap respecte per la vida i la llibertat dels altres. És una crítica punyent contra la corrupció política (el magnat intenta en tot moment obtenir favors del xèrif el qual, juntament amb la seva dona interpretada per Angie Dickinson, intenta mantenir-se allunyat del seu poder d’influència). Però sobretot, és una crítica contra la corrupció moral. Una mostra del poder fosc que pot exercir el grup vers l’individu. I en aquest sentit, una crítica a l’ultraconservadurisme i el racisme.

La caça de l’home és un drama potent, amb un bon guió i sobretot amb un repartiment de luxe. Tots els actors interpreten el seu paper amb una gran força dramàtica i amb els trets psicològics admirablement definits. Robert Redford va aconseguir el paper que li donaria popularitat, i tots estan absolutament fantàstics. Ara bé, per sobre de tots, i com si això fos fàcil, destaca la impressionant interpretació de Marlon Brando que, tot i ser més madur que els tres joves protagonistes del triangle amorós, és l’autèntic rebel del poble. Tota una lliçó interpretativa al servei d’una pel·lícula commovedora i fascinant.

En record del mestre Gene Kelly

El passat 23 d’agost es cumplien cent anys del naixement de Gene Kelly, i aquest fet és una excusa perfecta per recordar la carrera d’aquest artista tan excepcional i pel qual sempre he sentit una grandíssima admiració. Gene Kelly era l’optimisme personificat, tant en el seu somriure omnipresent com en els moviments de les seves coreografies, i irradiava una energia i una bellesa tan magnètics que dècades després encara el fan insubstituïble. L’època daurada del cinema musical porta el seu nom, al costat del mític Fred Astaire, però tan sols per l’obra mestra Cantant sota la pluja (de la qual, per cert, es compleixen 60 anys), es pot dir que Kelly ocupa una pàgina en la història del cinema més enllà del gènere.

Gene Kelly era un artista polifacètic, un tot terreny: era actor, cantant, ballarí, coreògraf, productor i director, i és increible veure com va excel·lir en pràcticament tot. Provinent de l’escena teatral de Broadway, va debutar a Hollywood amb Per mi i la meva noia (1942) al costat de Judy Garland, actriu a la qual admirava i amb qui va coincidir en més d’una ocasió. De fet, al llarg de la seva carrera, Gene Kelly sovint va treballar més d’una vegada amb altres cineastes i estrelles del musical i la dansa. Per posar només uns exemples: amb Vincente Minnelli, qui el va dirigir en El pirata (1948), Brigadoon (1954) o el clàssic Un americà a París (1951); amb Frank Sinatra (Llevant àncores, 1945; Porta’m al partit, 1949; Un dia a Nova York, 1949); amb la ballarina Cyd Charisse (Cantant sota la pluja, 1952; Sempre fa bon temps, 1955…) o amb Stanley Donen, amb el qual va fer el salt a la direcció i va codirigir les mítiques Un dia a Nova York i Cantant sota la pluja.

Gene Kelly tenia un estil propi, una manera de ballar atlètica i plena de força que aportava una frescor trencadora a la pantalla. Juntament amb la creació de coreografies enginyoses i amb un gran sentit del ritme (mai ningú m’ha fet apreciar tant el claqué com ell!), va demostrar un talent únic pel ball.

Kelly ens ha regalat moments musicals extraordinaris, així com també comèdies excel·lents (en una ocasió va dir que pensar que els musicals mereixen menys consideració que els drames és el mateix tipus d’esnobisme que considerar les comèdies menors que els drames). I ja que estem d’aniversari, recordarem Cantant sota la pluja amb un dels seus millors números, aquell en què un professor de veu intenta ensenyar dicció a l’actor que interpreta Kelly perquè pugui adaptar-se al pas del cinema mut al sonor. Genial.

Rèquiem per un concert que no serà

Sona tràgic, i ho és… Aquesta setmana té lloc el festival de música Primavera Sound, del qual fa mesos em vaig comprar l’abonament per veure sobretot una cantant molt especial i que encara no he vist mai en directe: la Björk. Ara fa uns dies, els mitjans de comunicació van anunciar que la cantant islandesa cancel·lava el seu concert previst al Parc del Fòrum, per consell del seu metge, ja que té problemes a les cordes vocals. Tenint en compte que era la cap de cartell (juntament amb The Cure, és clar!) la decepció és força important.

Però serem positius, ja que vindran músics interessants i es podran veure bons concerts. Personalment, a part del grup del Robert Smith, tinc moltes ganes de veure l’actuació de Yann Tiersen, músic francés conegut especialment per ser l’autor de la inconfusible banda sonora d’Amelie, i de la no menys bonica música de Goodbye Lenin.

Així que per recordar el que no veurem i anar fent boca del que sí podrem veure, deixo aquests clips cinematogràfics i musicals:

Björk, a Dancer in the dark (Lars von Trier, 2000)

Yann Tiersen, a Le fabuleux destin d’Amélie Poulain (Jean-Pierre Jeunet, 2001) 

Yann Tiersen, a Goodbye Lenin! (Wolfgang Becker, 2003)