In Bruges

No hi ha res més oportú que passar les vacances a la ciutat de Bruges i tenir l’oportunitat de veure, al cap de pocs dies, una pel·lícula filmada en aquesta ciutat tant especial, a la Filmoteca de Catalunya, dins del cicle Una ciutat, un film.

poster

In Bruges és un film de l’any 2008, firmat per Martin McDonagh, que com el seu títol deixa entreveure té aquesta ciutat flamenca com a protagonista destacada. No només perquè és allà on està rodat aquest thriller còmico-dramàtic, sinó perquè la ciutat medieval més ben conservada de Bèlgica és omnipresent en el guió i la trama de la pel·lícula d’una manera ben sorprenent.

In Bruges

Dos sicaris irlandesos han dut a terme a Londres un cop que ha acabat malament de forma inesperada, i són enviats a Bruges per Harry, el seu cap mafiós, perquè s’hi amaguin durant uns dies fins que rebin la seva trucada amb noves ordres. Així és com Ray (Colin Farrell) i Ken (Brendan Gleeson) han de compartir una habitació en un hostal i esperar pacientment. Les actituds oposades que els dos companys tenen davant la situació és un punt que dóna molt de joc en el guió i que permet veure la química que hi ha entre els dos actors. En Ray no entén per què s’han hagut d’amagar a Bruges, una ciutat que ni sabia que existia, està fastiguejat i només desitja tornar a Dublin. En Ken, en canvi, més resignat, està disposat a prendre-s’ho amb calma i aprofitar el temps fent turisme.

museu

La ciutat passa a primer pla amb originalitat gràcies al guió tan rodó escrit pel mateix director que ens regala converses a vegades divertides, hilarants, surrealistes o dramàtiques. En efecte, els protagonistes visiten museus, passegen en barca pels canals, seuen a la terrassa de la Plaça del Mercat, pugen a la torre Belfort, descansen al Koningin Astrid Park i, com no, beuen cervesa belga. Fins i tot arriben a conèixer personatges ben peculiars, com un actor nordamericà nan que està rodant una pel·lícula entre els edificis medievals de la ciutat i amb qui estableixen una relació un pèl estranya.

inbruges2

Quan finalment Ken rep la trucada que esperaven d’en Harry (Ralph Fiennes), la situació s’embolica força, perquè l’ordre que rep és ben crítica. A partir d’aleshores, el cap dels dos assassins a sou que fins llavors estava en un segon terme no té més remei que viatjar fins a Bruges per acabar ell mateix amb tot plegat i participar així en el desenllaç trepidant del film.

In Bruges

In Bruges és una pel·lícula de petites dimensions, potser, però ambiciosa amb la història tan curiosa que explica. El seguit de peripècies i despropòsits que viuen els protagonistes, la gran interpretació dels actors i, sobretot, la capacitat del guió per dotar fins al més petit detall d’importància per al tancament de la trama, fan que aquest film inclassificable sigui molt recomanable per passar una bona estona.

La caza, de Thomas Vinterberg

Lucas és mestre d’una escola infantil d’un poble petit, on pràcticament tothom es coneix. Després d’un divorci traumàtic comença a refer la seva vida, inicia una relació amorosa i recupera la relació amb el seu fill adolescent. Un dia, una alumna, filla del seu millor amic, explica una mentida sobre ell a la directora de l’escola. A partir d’aquest moment, Lucas comença a viure un infern.la caza

Aquest és l’argument de la nova pel·lícula de Thomas Vinterberg, qui en el seu dia es va guanyar el reconeixement internacional amb Celebración (1998), que es va emportar el premi especial del jurat de Cannes. Ara que falten pocs dies perquè comenci la nova edició d’aquest festival, en el qual curiosament Vinterberg presidirà el Jurat del premi Un certain regard, podem veure d’estrena La caza, guanyadora del premi al millor actor (per Mads Mikkelsen) en aquest mateix festival l’any passat.

mads milkensen e Thomas VinterbergÉs curiós l’interès de Vinterberg per tractar temes delicats, tabús i directament relacionats amb la doble moral. Si bé a Celebración el director explorava el fantasma dels abusos sexuals en el si d’una família benestant i com el seu entorn social reacciona a aquesta realitat, a La caza, Vinterberg analitza un tema encara més sensible: la sospita de pederàstia fruit de les paraules d’un infant i les conseqüències que se’n deriven per a l’acusat i el seu entorn més proper. escola

A La caza presenciem la història d’un fals cuplable que viu un autèntic calvari per defensar la seva innocència i que fins i tot veu com li perilla la vida. És una història intensa, que atrapa l’espectador des del principi i que aconsegueix crear un ambient sòrdid i, en certa manera, de por estranya. La por desconcertant que suposa veure com un grup aparentment amicable i tranquil té el potencial de rebutjar, castigar i aplicar una veritable caça de bruixes contra algú que intenta demostrar la seva innocència i de la qual hi ha evidències.amicsVinterberg ha estat capaç d’explicar aquesta història de manera directa i realista, sense artificialitats de guió, i amb una ambientació força inquietant gràcies sobretot als silencis i la interpretació continguda del protagonista. Una història plena de naturalitat però amb alguns moments pertorbadors que mantenen en tensió l’espectador, com quan es pressenteix la calma que precedeix la tempesta. nena2

La caza és un film interessant que més enllà de l’empatia que sent l’espectador cap al seu protagonista, qüestiona amb cert atreviment la capacitat que té la societat per trobar la veritat en un cas de pederàstia, i convida a fer-ne una reflexió. Convida a analitzar els mecanismes que té una societat madura per afrontar un tema tan greu com l’abús a menors i les escletxes que pot tenir. Alguna cosa falla quan en una societat que intenta fer el bé incideix la doble moral col·lectiva, que com a màxim només pot perdonar falsament.lucas

Blue Valentine

És una sort quan de tant en tant topes amb una pel·lícula de la que no en saps res, petita, sense pretensions, i que resulta ser un film intens, colpidor i que et diu molt més del que esperaves. Això és el que m’ha passat amb Blue Valentine, que acaba d’estrenar-se a les nostres pantalles amb un retard de dos anys, just en el moment en què els seus actors principals estan més presents que mai a la cartellera: Michelle Williams (Mi semana con Marylin, Shutter Island) i Ryan Gosling (Drive, Els idus de març, Gangsters Squad).

Blue Valentine2

Darrere d’una sinopsi aparentment típica que explica l’enamorament i la davallada d’un matrimoni, des que els dos es coneixen fins passats sis anys de convivència i distanciament, s’hi amaga una història narrada d’una forma original i coherent, on present i passat queden perfectament entrellaçats a nivell narratiu. L’espectador coneix la parella des del present, filmat en càmera digital, mentre que els flashbacks estan filmats en súper 16 mm, una decisió encertada que contribueix a l’estètica indie del film.

blue valentine

La grandesa de Blue Valentine és sens dubte la naturalitat i l’espontaneïtat que irradien els dos actors (els quals van improvisar molts diàlegs i escenes del film), i que semblen haver-se entregat d’una manera molt compromesa als seus papers i al film (del qual també en són coproductors). Tant s’hi van abocar que fins i tot van conviure durant un temps dins la casa de la pel·lícula per ficar-se dins la pell dels seus personatges i poder preparar el desgast de la relació fruit de la incomunicació i el pas del temps. Segurament es van contagiar de la passió del director (Derek Cianfrance), qui ha treballat en aquest guió durant onze anys abans de fer-lo realitat. Cal destacar que Michelle Williams va ser nominada als Oscar del 2011 com a millor actriu per aquest paper.

blue-valentine1

No es tracta simplement d’una pel·lícula romàntica i trista, sinó més aviat d’una pel·lícula plena de frescor i quotidianitat, i per això plena de duresa, la que viu un marit completament entregat a la seva dona que el rebutja, mentre ella ha perdut els sentiments que tenia i necessita coses diferents. Entre els bons i els mals moments viscuts, el film desperta una empatia poc freqüent en l’espectador. En una paraula, difícilment et deixa indiferent.

Argo

És la tercera vegada que Ben Affleck es posa rere les càmeres i es podria dir que ha sorprès tothom amb aquest thriller polític basat en fets reals. Després del seu debut a Adiós, pequeña, adiós (2007) i The town (2010), Argo és un pas endavant en la seva filmografia com a director, ja que és un projecte més ambiciós, força atractiu i molt ben resolt.

ben-affleck-argo-director

Argo és per damunt de tot un intent de ser el testimoni autèntic d’un conflicte diplomàtic que va tenir lloc l’any 1979 entre els Estats Units i Iran, un relat fidel d’uns fets que qualsevol guionista de ficció hauria volgut inventar. En els dies de la revolució islàmica iraniana encapçalada per l’aiatol·là Khomeini, uns manifestants van assaltar l’ambaixada nord-americana i van retenir una seixantena de ciutadans nord-americans. Sis diplomàtics, però, van fugir de l’edifici i van trobar refugi en l’ambaixada de Canadà. A partir d’aleshores, el govern dels EUA, amb l’ajuda de la CIA, van iniciar una operació secreta de rescat dels sis ciutadans nord- americans en col·laboració amb els serveis canadencs. El pla: fer-los passar per l’equip d’una producció de Hollywood que es trobava a Iran en busca d’exteriors exòtics per al seu film de ciència ficció.

argo affleck crowd argoEl film comença amb una breu introducció al context polític d’Iran. A partir de llavors, l’espectador es veu immers en una història d’intriga on el centre d’interès exclusiu és la tensió que viu Tony Mendez, el protagonista i creador del pla de rescat, i els sis diplomàtics, que volen fugir del país sans i estalvis.

Argo_actors

Argo és una història trepidant, ben narrada i que conté certs moments dignes d’una pel·lícula de Hitchcock. L’espectador té present en tot moment el context de tensió política del país (que en certa manera, no és molt llunyà a l’actualitat) però té l’atenció totalment absorta en la cursa a contrarellotge dels personatges, que corren perill i que lluiten per no fer cap pas en fals.

goodman_arkin

Produïda per George Clooney, Argo és interpretada, a part de dirigida i produïda, per Affleck. Compta amb un argument interessant i amb la presència d’actors de la talla d’Alan Arkin i John Goodman. Molt recomanable.

Malditos bastardos

Com si casualment fes una mena de cap i cua amb la capçalera d’aquest bloc, acabo l’any escrivint sobre Malditos bastardos (2009), l’última pel·lícula de Quentin Tarantino estrenada fins ara a les nostres cartelleres.

Inglorious basterds

Si bé en un principi a molts ens va sorprendre el context de la pel·lícula (què feia Tarantino explicant una història sobre la Segona Guerra Mundial?), el film és purament tarantinià, i el resultat, un esclat d’originalitat que explica una història delirant, divertida, amb moments espectaculars i una pujada d’adrenalina inoblidable.

Pitt and roth

Explicada en cinc capítols rodons en si mateixos, la pel·lícula ens situa a la França ocupada pels nazis, quan Shosanna, una jove jueva a qui acaben d’assassinar tota la família, ha de fugir del temible coronel de les SS, Hans Landa, per salvar la vida. Paral·lelament, un grup de soldats nord-americans que es dediquen a matar nazis de forma encarnissada treballen per engrandir la seva fama i debilitar així la moral de l’enemic, mentre que els militars britànics, per la seva banda, també fan operacions des de França per acabar amb el poder de Hitler. Shosanna, que aconsegueix sobreviure, es converteix en la propietària d’una cinema, i la casualitat fa que conegui Fredrick Zoller, un soldat nazi convertit en heroi per les seves proeses i que s’interpreta a ell mateix en una pel·lícula propagandística del règim impulsada pel ministre Goebbels. El cinema de Shosanna és el lloc escollit per estrenar la pel·lícula i Shosanna vol aprofitar-ho per venjar la mort de la seva família. El que no sap és que no és l’única que planeja acabar amb tota la plana major del Tercer Reich aprofitant aquest esdeveniment.

laurent

En Malditos bastardos s’hi poden reconèixer molts trets marca de la casa del director. Primerament, aquesta divisió de la trama en capítols, tots ells intensos, amb un punt àlgid i que condueixen a un final apoteòsic. També hi ha aquells diàlegs llargs als quals ens té acostumats Tarantino però que no deixen de desconcertar-nos i de divertir-nos, i la presència d’un gran nombre de personatges que teixeixen una trama complexa en la qual tots hi encaixen a la perfecció. Hi trobem dosis de violència (en molts casos, una violència còmica) i també personatges femenins molt potents que, com a bons successors de Jackie Brown o la Mamba negra, tenen un pes determinant en la trama i actuen com a verdaderes heroïnes.

taverna

El film també es caracteritza per ser un exemple més de com Tarantino és capaç de reflectir-hi un munt d’influències rebudes, d’inspirar-se en gèneres diversos que pren com a punt de partida però que subverteix fins a aconseguir un film difícil de classificar. Malditos bastardos es troba, de fet, a mig camí entre el cinèma bèl·lic i l’espaguetti western, tot passat pel sedàs del director, que no només trastoca els gèneres clàssics sinó que fins i tot s’atreveix a tergiversar la història contemporània ni més ni menys que inventant-se un final diferent per al règim nazi i la Segona Guerra Mundial. Per què no fer-ho, si al cinema és possible?

hitlergoebbelsDe fet, de tots els trets tarantinians identificables en la pel·lícula, el més remarcable és la presència que hi té el cinema, es tracta sens dubte de la pel·lícula més cinèfila que Tarantino ha fet mai. No només és plena de referències cinematogràfiques (com en el joc que els soldats juguen a la taverna, o la conversa que manté Goebbles i Shosanna sobre el cinema avantguardista alemany dels anys 20) sinó que el cinema pren un paper actiu en el desenvolupament de la història. Enmig d’un context bèl·lic de soldats i espies, trobem un soldat britànic que és crític de professió i veiem com el règim comandat per Hitler es dedica a fer una pel·lícula (irònicament titulada L’orgull de la nació) que interpreta un soldat cinèfil. L’estrena d’aquesta pel·lícula esdevé el moment clau per a tots els personatges i té lloc en un cine modest, on la seva propietària vol canviar el curs de la història amb el cinema, mai millor dit, com a arma.

svastica

Per últim, no es pot parlar de Malditos bastardos sense fer esment al seu repartiment espectacular, abundant i replet de grans actors que donen la talla i dibuixen uns personatges admirables. És com si Tarantino hagués fet un gran treball de motivació en cada un d’ells, perquè tots tenen grans moments i omplen la pantalla amb força. Des d’un reconegut Brad Pitt i un extraordinari Christoph Waltz, a uns grans Daniel Brühl, Mélanie Laurent i Diane Kruger, secundats per Michael Fassbender i Eli Roth, entre molts d’altres.

pitt

laurent

waltz

Brad Pitt                                 Mélanie Laurent                      Christoph Waltz

diane-kruger

Fassbender

300.basterd.lc.060111

Diane Kruger                           Michael Fassbender             Daniel Brühl

Malditos bastardos és en conjunt una pel·lícula descarada i plena d’energia capaç de transmetre-la a l’espectador. Un producte d’entreteniment rodó que malgrat la frivolitat dels seus personatges (alguns arquetípics i altres que semblen sortits d’un còmic) és complex i possiblement un dels films més madurs del seu director. Deixa el llistó molt alt en la seva filmografia (com de fet ja ho fèien les seves antecessores) i com a tarantiniana empedernida que sóc, ja espero impacientment la seva nova pel·lícula, Django unchained, que s’estrena a finals de gener.