L’última projecció

Abans d’ahir vaig anar a la Filmoteca a veure la penúltima de les seves projeccions al cinema Aquitània, local on just feia vint anys que s’hi va traslladar i que ara ha tancat per  sempre. La nova seu de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya s’ha construït al cor del Raval, i pel que he sentit, el canvi és cap a molt millor, ja que ofereix molts més recursos i una estructura més àmplia: dues sales de projecció, una sala d’exposicions i la biblioteca. Ja tinc ganes d’anar-hi.

Però què tindrà una sala de cinema quan tanca les portes que provoca tanta nostàlgia… Quan ets habitual d’una filmoteca, que és més que una sala de cinema, el lloc se’t torna familiar. Acostumes a veure les mateixes cares, sens complicitat amb les altres persones que fan cua a l’entrada (sovint una cua llarga, faci fred o plogui, com dilluns passat!), i les projeccions es viuen col·lectivament d’una forma més apassionada (amb riures i aplaudiments mitòmans, per exemple). Els records inevitablement estan lligats a les pel·lícules que hi has anat a veure i a les emocions que t’han despertat. Veure clàssics en pantalla gran, novetats i reestrenes, cicles i monogràfics, pel·lícules inèdites… heus aquí la màgia d’una filmoteca.

Com a comiat, i conscient de l’emotivitat de l’esdeveniment, la Filmoteca va oferir amb entrada gratuïta tres sessions molt ben triades: El último show (de Robert Altman), The last picture show (Peter Bogdanovich) i Rio Rojo (Howard Hawks). Jo vaig veure el gran clàssic de Bogdanovich.

The last picture show és un film de l’any 1971, rodat en blanc i negre i ambientat en un poble gris de Texas a principis dels anys 50. Els nois, a punt d’abandonar l’adolescència, passen el temps tan bé com poden dins de la monotonia que els ofereix el poble; juguen a l’equip de futbol, passen hores mortes al bar del poble i veuen totes les pel·lícules que passen al cinema, que és a punt de tancar degut als nous temps on la televisió és omnipotent.

Amb una fotografia meravellosa, una música evocadora i un càsting de luxe amb uns aleshores joveníssims i desconeguts actors (Jeff Bridges, Timmoty Bottoms, Cybill Shepherd), i Ben Johnson i Cloris Leachman, que van guanyar un Oscar com a actor i actriu secundaris, la pel·lícula és un homenatge a la joventut, així com també al cinema, l’única diversió que realment ha permès els protagonistes somniar i evadir-se. Un film replet de nostàlgia sobre el pas del temps i els canvis que comporta, una mirada sobre la vida d’un gran director i cinèfil.

              És per això que veure The last picture show en aquesta especial ocasió va ser fantàstic, arrodonit pel posterior torn de paraules moderat pel director de la Filmoteca, l’Esteve Riambau, en el qual es van explicar anècdotes i experiències divertides dels vint anys del cinema Aquitània. Un bon espectacle final per tancar aquesta etapa, doncs, ara les espectatives i les ganes de gaudir a la nova seu són màximes. És una alegria que en els temps que corren una institució cultural hagi pogut fer realitat un projecte ambiciós. Felicitats, Filmoteca.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s