Un dios salvaje

L’última pel·lícula de Roman Polanski, Un dios salvaje és una comèdia molt divertida, una sàtira punyent sobre la conducta humana que atrapa l’espectador per la quantitat d’aspectes quotidians que hi pot trobar i pels elements amb els quals s’hi pot sentir identificat. Es tracta de l’adaptació al cinema d’una obra de teatre que ha tingut èxit arreu on s’ha estrenat (no fa pas gaire la van fer al Teatre Goya de Barcelona). Polanski ha comptat amb l’autora de l’obra, Yasmina Reza, per adaptar-ne el guió, fet que segurament és la clau de l’èxit del film: un text rodó potenciat per la gran interpretació de quatre únics actors (i quins actors!) que es passen tota la història discutint dins d’un pis. 

Dos matrimonis es troben a casa d’un d’ells per intentar reconciliar-se després que els seus fills s’han barallat, amb el resultat que un ha lesionat l’altre colpejant-lo a la cara amb un pal. Les dues parelles semblen aparentment disposades a parlar-ne cordialment, però el que comença sent una reunió plena de bons modals i bones intencions, acaba com el rosari de l’aurora. 

Com un teixit ben entrellaçat, el guió va oferint moments diversos en què les relacions entre els personatges van canviant: els atacs, les ofenses, les susceptibilitats o les complicitats que es van produint porten a un seguit de situacions que qui més qui menys ha viscut a la vida real. El que

passa entre els quatre personatges és un retrat de la naturalesa humana, en què els personatges poden arribar a treure la seva part més primitiva, lluny de les normes socials pròpies de la gent civilitzada (qui, per exemple, no es defensa atacant quan se sent atacat? ). I aquesta és la gràcia de la comèdia.

És molt interessant el joc d’aliances que s’estableix al llarg de la trobada: hi ha moments per a la guerra de sexes, quan les dones critiquen el comportament dels seus homes i aquests fan pinya, però el cert és que els atacs es disparen des de totes bandes i, finalment, s’embolica tant la troca que tots acaben contra tots. I això és perquè en realitat, el tema que els havia reunit, la baralla entre els seus fills d’onze anys, poc importa als quatre adults. En canvi, les disputes verbals treuen a la superfície retrets i frustracions dels personatges, que posen en evidència la complexitat de les relacions matrimonials.

Sens dubte l’elecció dels quatre actors ha sigut un gran encert per al film, ja que tots tenen força interpretativa i tots tenen grans moments. Els pares del nen agredit són interpretats per Jodie Foster, a qui pocs cops hem vist en un registre còmic, i John C. Reilly (a qui sempre he considerat un gran actor secundari). Els pares del nen agressor són Christoph Waltz (un plaer tornar-lo a veure després d’interpretar el malvat nazi a Malditos bastardos) i Kate Winslet, que demostra una gran vis còmica.

En definitiva, és un film molt recomanable de veure. L’espectador es pot divertir intentant reconèixer les diferents personalitats dels personatges, que són molt diferents entre ells, i qui sap si veure-s’hi potencialment reflectit. Tenint en compte les perles que deixen anar tots ells, pot ser una bona catarsi identificar-se amb algun d’ells… o no!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s