Durant aquests dies nadalencs he tingut l’ocasió de veure una pel·lícula que feia molt de temps que volia veure, primer perquè recordo quan es va estrenar (el 1998) i les bones crítiques que va rebre, i després perquè, agradi o no, s’ha convertit en un referent del cinema contemporani. Parlo del film danès Festen, traduït aquí com Celebración.
El film ha passat a la història com el producte més genuí del manifest Dogma 95, moviment cinematogràfic format per directors danesos (com Lars von Trier i Thomas Vinterberg, director d’aquest film) que va néixer amb la intenció de reformar el cinema, allunyar-se de la pompositat de les produccions hollywoodianes eliminant tot truc d’escenografia i de post-producció, i fer un cinema de caire més minimalista, amb pressupostos reduïts i amb una interpretació més improvisada. Reconec que sempre m’ha atret aquest tipus de cinema, tot i que aquest dogmatisme pugui semblar absurd (en el manifest, el decàleg de normes és anomenat «vot de castedat» i, no obstant, els seus impulsors l’han anat transgredint voluntàriament). Però moviments d’aquest tipus, com en el seu dia la Nouvelle vague, per exemple, han aportat no només grans pel·lícules sinó també reflexions interessants a la manera de fer cinema i a la seva creativitat, intents d’experimentar i d’allunyar-se de les convencions cinematogràfiques.
A Celebración, assistim a la festa d’aniversari que organitza el patriarca d’una família de l’alta burgesia danesa per celebrar els seus seixanta anys, una ocasió solemne en què tota la seva família i amics són convidats a la luxosa mansió on viu. El plantejament de la història no té res d’espectacular, més aviat mostra un escenari que conté tots els tòpics d’un esdeveniment d’aquest tipus, com la presència de personatges típics (el que es passa amb la beguda, el que repeteix acudits) o les converses avorrides entre la gent.
Enmig d’aquesta normalitat, un dels fills decideix revelar un secret familiar traumàtic davant de tothom, una notícia trasbalsadora que com un martell es carrega les aparences morals de la família i, en definitiva, del grup social reunit. El que havia de ser un sopar festiu es converteix en una tragicomèdia que, de pas, desemmascara la hipocresia d’aquesta gent que conserva una imatge de respectabilitat.
Aquest drama pertorbador atrapa l’espectador d’una manera increïble, un espectador que no sempre sap què creure (es pot dir que se’l posa a prova igual que als assistents al sopar). I el que és fascinant és que això ho aconsegueix amb una història plantejada de forma molt realista, sense necessitar res més que no sigui el que es veu i el que es diu en la filmació, la qual cosa el converteix en un exercici molt interessant i molt recomanable de veure.
sessió doble 