The artist

Setmanes després de la seva estrena, per fi he vist The artist, una pel·lícula fantàstica que cap cinèfil s’hauria de deixar perdre. Amb una pel·lícula en blanc i negre i, sobretot, muda, Michel Hazanavicius ha fet un exercici molt valent i, no es pot negar malgrat estar acumulant premis i nominacions, força arriscat. Però el resultat és una petita gran joia cinematogràfica.

The artist ens transporta al Hollywood dels anys vint, quan la meca del cinema vivia la seva autèntica època daurada i els actors i les actrius eren veritables ídols de masses. George Valentin (Jean Dujardin) és una estrella de la pantalla a qui la fama somriu, una autèntica font d’èxit i diners per al productor de les seves pel·lícules (John Goodman) i a qui no li falta de res. Galant i extrovertit, té el món als seus peus. 

A finals de la dècada, però, el cinema sonor revoluciona la indústria cinematogràfica, i les pel·lícules sonores són la nova sensació. George Valentin es veu arraconat com a actor del passat (ell mateix intenta resistir-se al cinema sonor) mentre que Peppy Miller (Bérénice Bejo), una actriu figurant amb qui va coincidir en una de les seves pel·lícules, assoleix la fama i s’erigeix com una de les estrelles de la nova era de Hollywood.

La història té, principalment, aquell encant d’una pel·lícula que agafa el cinema com a referent temàtic. En veure The artist és inevitable pensar en Cantant sota la pluja, per la narració de l’arribada del cinema sonor, o en Sunset Boulevard, per la trajectòria d’una estrella del cinema mut que no sap adaptar-se als nous temps. Amb una narració excel·lent, assistim a un autèntic rise and fall del protagonista, que tot s’ha de dir, amablement és anomenat Valentin (en clara referència, lògicament, al mite de Rodolfo Valentino). És cert que la història és arquetípica (per exemple, la decadència personal de l’actor coincideix amb la col·lectiva, el crack del 29), però té ritme, és divertida i emocionant, i heus aquí on rau la gràcia: els espectadors reconeixem aquest clixé, i d’aquesta manera compartim amb el director aquesta autèntica declaració d’amor pel cinema.

És imprescindible lloar la interpretació dels dos actors protagonistes: són expressius, còmics i amb una simpatia fabulosa (no em cansaria mai de mirar la interpretació de Bérénice Bejo, feia molt de temps que no veia una actriu tan encantadora!). I també és molt destacable la música, present en tota la pel·lícula per reforçar els sentiments de cada seqüència.

The artist, en definitiva, és un film diferent, tot un exercici d’expressivitat que ens dóna l’oportunitat de ser, per un dia, uns espectadors diferents. 

2 pensaments sobre “The artist

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s