És una sort quan de tant en tant topes amb una pel·lícula de la que no en saps res, petita, sense pretensions, i que resulta ser un film intens, colpidor i que et diu molt més del que esperaves. Això és el que m’ha passat amb Blue Valentine, que acaba d’estrenar-se a les nostres pantalles amb un retard de dos anys, just en el moment en què els seus actors principals estan més presents que mai a la cartellera: Michelle Williams (Mi semana con Marylin, Shutter Island) i Ryan Gosling (Drive, Els idus de març, Gangsters Squad).
Darrere d’una sinopsi aparentment típica que explica l’enamorament i la davallada d’un matrimoni, des que els dos es coneixen fins passats sis anys de convivència i distanciament, s’hi amaga una història narrada d’una forma original i coherent, on present i passat queden perfectament entrellaçats a nivell narratiu. L’espectador coneix la parella des del present, filmat en càmera digital, mentre que els flashbacks estan filmats en súper 16 mm, una decisió encertada que contribueix a l’estètica indie del film.
La grandesa de Blue Valentine és sens dubte la naturalitat i l’espontaneïtat que irradien els dos actors (els quals van improvisar molts diàlegs i escenes del film), i que semblen haver-se entregat d’una manera molt compromesa als seus papers i al film (del qual també en són coproductors). Tant s’hi van abocar que fins i tot van conviure durant un temps dins la casa de la pel·lícula per ficar-se dins la pell dels seus personatges i poder preparar el desgast de la relació fruit de la incomunicació i el pas del temps. Segurament es van contagiar de la passió del director (Derek Cianfrance), qui ha treballat en aquest guió durant onze anys abans de fer-lo realitat. Cal destacar que Michelle Williams va ser nominada als Oscar del 2011 com a millor actriu per aquest paper.
No es tracta simplement d’una pel·lícula romàntica i trista, sinó més aviat d’una pel·lícula plena de frescor i quotidianitat, i per això plena de duresa, la que viu un marit completament entregat a la seva dona que el rebutja, mentre ella ha perdut els sentiments que tenia i necessita coses diferents. Entre els bons i els mals moments viscuts, el film desperta una empatia poc freqüent en l’espectador. En una paraula, difícilment et deixa indiferent.
sessió doble 
A mi m’agrada la ulització del muntatge en paral·lel: enamorament i fracàs de la parella. És com veure les dues cares de la mateixa moneda. I poden ser tan diferents! La transmisió de la sensació d’empatia de l’espectador envers l’un o l’altre també crec és força interessant. Vas passant per la pell d’un a l’altre tot posant-te preguntes. Una peli fresca malgrat el melodrama.
Totalment d’acord, Julio, el muntatge és una de les característiques més interessants de la pel·lícula.
Gràcies per passar-te pel bloc, ja tinc el teu en els meus enllaços!
Una abraçada,
Marta
Li tinc moltes ganes: m’agraden els actors i la història pinta bé. Una abraçada.
Ricard, el tàndem dels dos actors és impressionant, sens dubte són el punt fort de la peli. Si t’agraden, no te la pots deixar perdre.
Una abraçada.