Lucas és mestre d’una escola infantil d’un poble petit, on pràcticament tothom es coneix. Després d’un divorci traumàtic comença a refer la seva vida, inicia una relació amorosa i recupera la relació amb el seu fill adolescent. Un dia, una alumna, filla del seu millor amic, explica una mentida sobre ell a la directora de l’escola. A partir d’aquest moment, Lucas comença a viure un infern.
Aquest és l’argument de la nova pel·lícula de Thomas Vinterberg, qui en el seu dia es va guanyar el reconeixement internacional amb Celebración (1998), que es va emportar el premi especial del jurat de Cannes. Ara que falten pocs dies perquè comenci la nova edició d’aquest festival, en el qual curiosament Vinterberg presidirà el Jurat del premi Un certain regard, podem veure d’estrena La caza, guanyadora del premi al millor actor (per Mads Mikkelsen) en aquest mateix festival l’any passat.
És curiós l’interès de Vinterberg per tractar temes delicats, tabús i directament relacionats amb la doble moral. Si bé a Celebración el director explorava el fantasma dels abusos sexuals en el si d’una família benestant i com el seu entorn social reacciona a aquesta realitat, a La caza, Vinterberg analitza un tema encara més sensible: la sospita de pederàstia fruit de les paraules d’un infant i les conseqüències que se’n deriven per a l’acusat i el seu entorn més proper. 
A La caza presenciem la història d’un fals cuplable que viu un autèntic calvari per defensar la seva innocència i que fins i tot veu com li perilla la vida. És una història intensa, que atrapa l’espectador des del principi i que aconsegueix crear un ambient sòrdid i, en certa manera, de por estranya. La por desconcertant que suposa veure com un grup aparentment amicable i tranquil té el potencial de rebutjar, castigar i aplicar una veritable caça de bruixes contra algú que intenta demostrar la seva innocència i de la qual hi ha evidències.
Vinterberg ha estat capaç d’explicar aquesta història de manera directa i realista, sense artificialitats de guió, i amb una ambientació força inquietant gràcies sobretot als silencis i la interpretació continguda del protagonista. Una història plena de naturalitat però amb alguns moments pertorbadors que mantenen en tensió l’espectador, com quan es pressenteix la calma que precedeix la tempesta. 
La caza és un film interessant que més enllà de l’empatia que sent l’espectador cap al seu protagonista, qüestiona amb cert atreviment la capacitat que té la societat per trobar la veritat en un cas de pederàstia, i convida a fer-ne una reflexió. Convida a analitzar els mecanismes que té una societat madura per afrontar un tema tan greu com l’abús a menors i les escletxes que pot tenir. Alguna cosa falla quan en una societat que intenta fer el bé incideix la doble moral col·lectiva, que com a màxim només pot perdonar falsament.
sessió doble 