Tot esperant Dark Shadows

Divendres vinent s’estrena l’última pel·lícula de Tim Burton, Dark Shadows. I com la resta de fans incondicionals del director, espero amb candeletes poder veure-la, ja que les ganes  de tornar a gaudir de l’univers gòtic, plàstic i còmic del director són moltes. I més sabent que es tracta d’una història de vampirs, que de nou ens trobem amb el tàndem Burton- Johnny Depp (qui a part de protagonitzar el film també el produeix), i que també ofereix una nova banda sonora del gran Danny Elfman.

 

 

 

 

 

 

 

 

Aprofitant aquesta ocasió, i que és la vuitena col·laboració de Tim Burton amb Johnny Depp, us animo a què voteu quina de les vuit pel·lícules  que han fet junts és la vostra preferida.  Segur que n’hi ha de tots els gustos!

Hitchcock en HD

Que bé que de tant en tant hi hagi iniciatives cinèfiles que se surtin de la imperiosa novetat. Des d’aquest mes d’abril, els cinemes Verdi de Barcelona projecten quatre pel·lícules del mestre Alfred Hitchcock restaurades en HD. Diversió assegurada per aquells qui ja les han vistes i una ocasió fantàstica per qui encara no ha vist mai Vértigo, Con la muerte en los talones, Psicosis i Los pájaros. Una oportunitat genial per fer un bon revival cinèfil, a preu assequible i amb un públic completament entregat.

Ja que la pel·lícula que vaig anar a veure va ser North by northwest (que per mi destaca per tenir una gran dosi de l’humor tant típic i entrenyable del Hitchcock) deixo un video promocional de la pel·lícula on hi intervé ell mateix. Segur que així és més fàcil deixar-se convèncer!

Placebo vs. Metropolis

Avui, mentre anava a la feina enxovada al vagó de metro i amb els auriculars posats, he escoltat Slave to the wage, del grup anglès Placebo. És una cançó que sempre que la sento em fa recordar el seu videoclip, el qual, a la vegada, sempre em fa pensar en Metropolis. No és que el videoclip recreï l’escenografia del film, ni tampoc la història, però sempre he cregut que es devien d’haver inspirat en el film de Fritz Lang per fer-lo.

La cançó parla de l’esclavatge al treball, de ser esclau del salari, i de les ganes d’escapar d’una feina impersonal i deshumanitzadora. D’aquí, també, la meva associació d’idees. Qui no recorda aquells obrers de Metropolis que van cap al seu lloc de treball quan comença el seu torn en massa i amb el cap cot? El videoclip òbviament té un estil més elegant que la pel·lícula, però té una estètica futurista que, en fer-me pensar en el film alemany, em demostra com de vigent és encara la modernitat d’aquest, i com el seu avantguardisme dóna mil voltes a molts gustos estètics actuals.

Què dir de Metropolis! És una pel·lícula increïblement sorprenent.

Los descendientes

Avui que té lloc la gala dels Oscar, m’he proposat trobar un moment in extremis per escriure sobre Los descendientes, una pel·lícula que fa molts dies que havia vist, però així puc fer net amb la llista de novetats que he vist aquest any, fins ara, al cinema. Jo no sé si aquest film es mereix les estatuetes a les quals està nominada o no, sincerament no té massa importància. El que és important és que una pel·lícula pagui la pena de ser vista, i sens dubte aquest és el cas de l’últim film d’Alexander Payne.

Los descendientes ens explica una història aparentment quotidiana, familiar, amb aire de comèdia, però que té certs elements que en el seu conjunt la fan diferent a les històries que normalment veiem. Per una banda, la seva ubicació, l’illa de Hawai, de la qual se’ns mostra la vida diària i la seva gent més enllà de la vessant de resort turístic. És un goig veure els paisatges que se’ns mostren, però també un toc de realitat per adonar-se que allà també hi ha indigents, malalties i problemes com arreu (el film és una adaptació de la novel·la de l’escriptora hawaiana Kaui Hart Hemmings). Per altra banda, hi ha la manera com el drama (o tragèdia, més ben dit) al qual s’han d’enfrontar els protagonistes se’ns desplega, amb una mena de serenitat que no per això deixa de ser profund i complex.

La vida de Matt King (George Clooney) dóna un gir transcendental quan la seva dona té un accident que la deixa en coma. S’ha de fer càrrec de les seves dues filles, una de deu anys i l’altra de disset, amb les quals intuïm que, segurament pel seu ritme de vida, no ha tingut una relació massa estreta. Enmig d’aquest moment tràgic, s’assabenta que la dona li era infidel i, a més a més, tot plegat coincideix amb la data en què ell, que és copropietari i administrador d’unes terres verges de l’illa, ha de vendre-les i desvincular-s’hi per sempre. Sens dubte el títol d’aquesta història guarda una simbologia força interessant entre el seu arrelament a la terra on viu, per la condició de descendent de familiars autòctons de l’illa, i la situació que travessa la seva família nuclear, que sembla que es desintegri i que ell vol recuperar.

Els protagonistes del film emprenen un viatge (com també passava a Entre copas), que serà trascendental vitalment parlant. Enfrontar-se a la mort d’una persona estimada i intentar superar la ferida que suposa una traïció matrimonial (no només el pare sinó també la filla gran, a qui costa acceptar el fet) és molt dur. Però en aquest viatge iniciàtic, l’experiència viscuda els canviarà, els aproparà uns als altres i els farà afrontar la vida d’una nova manera. És una història explicada amb molta naturalitat que, malgrat la gravetat de les coses que passen és un bany de realitat: la vida continua i les coses passen alhora; cadascuna té el seu curs i cap no es paralitzarà en el temps per evitar que un se senti superat pels esdeveniments. No, a vegades tot passa de cop, i un no té més remei que lluitar-hi o sinó enfonsar-se.

George Clooney fa, en la meva opinió, una gran interpretació. Ja ho ha demostrat moltes vegades, però aquí el veiem en un registre un pèl diferent, còmic i dramàtic a l’hora, contingut, ja que la processor del seu personatge va per dins. Clooney és acompanyat per la resta d’actors que també actuen molt bé. Potser ressalta la sorpresa de la filla gran (Shailene Woodley), i jo destacaria, en segon terme, el paper del seu amic Sid (Nick Krause), personatge clau per al punt còmic de la pel·lícula.

Inauguració de la Filmoteca de Catalunya

Ahir vaig poder gaudir de la nova Filmoteca de Catalunya, en el seu primer dia de programació regular, i això mereix ni que sigui un petit post. Molt temps després del que estava previst, la nova Filmoteca ja és una realitat que ens obre les portes a la Plaça Salvador Seguŕ del barri del Raval.

Després d’una jornada de portes obertes el passat cap de setmana, perquè la gent pogués visitar tots els espais que ofereix (dues sales de projeccions, una botiga especialitzada i una sala d’exposicions, a més d’una cafeteria encara no inaugurada), ahir es van fer tres sessions repartides entre les dues sales: la pel·lícula argentina El hombre de al lado, West side story (per celebrar els seus 50 anys) i un passi especial on es van poder veure tres projeccions ben interessants:

  • La symphonie bizarre (1909), curtmetratge del director pioner del cinema mut Segundo de Chomón.

  • Espanya al dia (1938), un noticiari de Laya Films, la productora de la Generalitat de Catalunya republicana. Projecció relacionada amb l’exposició que la Filmoteca també ofereix sobre el cinema de la Guerra Civil, ara que es compleixen 75 anys de l’inici del conflicte.

  • Esmalt i betum. Memòria cinematogràfica de Catalunya (2011), un muntatge pupurri fet per l’equip de la Filmoteca a partir d’imatges diverses extretes de pel·lícules catalanes de totes les èpoques, tota una declaració d’intencions del paper que té la Filmoteca quant a la conservació i difusió de patrimoni cinematogràfic català.

En definitiva, assistir a aquesta sessió especial va ser molt interessant i curiós pel que es va poder veure i, sobretot, per la il·lusió de fer el tret de sortida a la nova etapa de la Filmoteca, que segur que ens reserva grans vivències en les programacions que organitzarà a partir d’ara.

The artist

Setmanes després de la seva estrena, per fi he vist The artist, una pel·lícula fantàstica que cap cinèfil s’hauria de deixar perdre. Amb una pel·lícula en blanc i negre i, sobretot, muda, Michel Hazanavicius ha fet un exercici molt valent i, no es pot negar malgrat estar acumulant premis i nominacions, força arriscat. Però el resultat és una petita gran joia cinematogràfica.

The artist ens transporta al Hollywood dels anys vint, quan la meca del cinema vivia la seva autèntica època daurada i els actors i les actrius eren veritables ídols de masses. George Valentin (Jean Dujardin) és una estrella de la pantalla a qui la fama somriu, una autèntica font d’èxit i diners per al productor de les seves pel·lícules (John Goodman) i a qui no li falta de res. Galant i extrovertit, té el món als seus peus. 

A finals de la dècada, però, el cinema sonor revoluciona la indústria cinematogràfica, i les pel·lícules sonores són la nova sensació. George Valentin es veu arraconat com a actor del passat (ell mateix intenta resistir-se al cinema sonor) mentre que Peppy Miller (Bérénice Bejo), una actriu figurant amb qui va coincidir en una de les seves pel·lícules, assoleix la fama i s’erigeix com una de les estrelles de la nova era de Hollywood.

La història té, principalment, aquell encant d’una pel·lícula que agafa el cinema com a referent temàtic. En veure The artist és inevitable pensar en Cantant sota la pluja, per la narració de l’arribada del cinema sonor, o en Sunset Boulevard, per la trajectòria d’una estrella del cinema mut que no sap adaptar-se als nous temps. Amb una narració excel·lent, assistim a un autèntic rise and fall del protagonista, que tot s’ha de dir, amablement és anomenat Valentin (en clara referència, lògicament, al mite de Rodolfo Valentino). És cert que la història és arquetípica (per exemple, la decadència personal de l’actor coincideix amb la col·lectiva, el crack del 29), però té ritme, és divertida i emocionant, i heus aquí on rau la gràcia: els espectadors reconeixem aquest clixé, i d’aquesta manera compartim amb el director aquesta autèntica declaració d’amor pel cinema.

És imprescindible lloar la interpretació dels dos actors protagonistes: són expressius, còmics i amb una simpatia fabulosa (no em cansaria mai de mirar la interpretació de Bérénice Bejo, feia molt de temps que no veia una actriu tan encantadora!). I també és molt destacable la música, present en tota la pel·lícula per reforçar els sentiments de cada seqüència.

The artist, en definitiva, és un film diferent, tot un exercici d’expressivitat que ens dóna l’oportunitat de ser, per un dia, uns espectadors diferents. 

La conspiració

La primera vegada que vaig sentir parlar de La conspiració, drama històric sobre l’assassinat d’Abraham Lincoln, va ser veient-ne el tràiler promocional al cinema. Les imatges em van fer molt bona pinta, és a dir, una bona impressió, tècnicament parlant. El tema? La veritat, no m’interessava especialment, ja que a vegades penso que amb el cinema nord-americà patim una saturació abusiva dels seus temes recurrents (els seus presidents i la Casa Blanca, l’FBI, la CIA…). Però quan vaig veure que el director era el gran Robert Redford, els meus prejudicis van cedir, ho reconec. Redford té una filmografia com a director molt interessant (Gente corriente o Quiz show són per mi molt bons films) i és prou conegut per tenir unes idees polítiques diguem-ne progressistes, així que vaig trobar interessant veure què oferia en la seva nova pel·lícula.

La conspiració se centra en el judici militar que es va fer contra Mary Surratt, l’única dona acusada de conspirar contra el president dels EEUU Abraham Lincoln i de participar en la planificació del seu assassinat, així com del vicepresident i el secretari d’estat, l’any 1865, poc temps abans de finalitzar la Guerra Civil Americana. Surratt era propietària d’una pensió, en la qual els conspiradors van reunir-se de forma secreta per organitzar el complot. Entre aquestes persones hi havia el seu fill John Surratt, que va poder fugir, l’autor material del crim, l’actor de teatre John Wilkes Booth, i les altres persones que, com ella, van ser sentenciades a mort. Mary Surratt es va convertir en la primera dona executada pel govern federal dels Estats Units.

La història se centra en el personatge d’aquesta dona i en la relació que estableix amb el seu advocat defensor, Frederick Aiken, un jove soldat del bàndol unionista, acabat de tornar del front de guerra contra els confederats. Aquest advocat es troba davant la difícil decisió de defensar els drets de l’acusada davant la justícia, una dona del sud confederat, una dona que pertany al bàndol contra el que ha lluitat i que està a punt de declarar-se perdedor de la guerra.

En un moment polític convuls i ple de tensions com aquest, i sota el shock que suposa l’assassinat del president, el judici està al punt de mira de tota la societat, i les pressions i les ganes de venjança es respiren en l’ambient. Pot, en aquestes circumstàncies, fer-se un judici just? 

Més enllà de pretendre explicar la veritat sobre els fets històrics, el que és interessant del film són dos punts. Per una banda, el plantejament del dilema ètic en què es troba l’advocat, que s’esforça per distanciar-se dels prejudicis i els sentiments més viscerals per tal de poder oferir una defensa justa a l’acusada. En aquest sentit, veure com el protagonista s’enfronta a un dilema moral d’aquesta magnitud em recorda molt a Quiz show, i ho trobo curiós. Per altra banda, la instrumentalització política del cas, des del propi govern, fa que ens adonem de com poc canvien les coses en la política i al llarg de la història (ho veiem a En el nom del pare, o Salvador, per citar només un parell d’exemples també portats al cinema). Robert Redford convida a reflexionar-hi des del nostre present.

Es tracta, en definitiva, d’una pel·lícula sòbria, ben interpretada i ben dirigida. Destaca, especialment, per aconseguir una recreació històrica molt elaborada, amb una ambientació excel·lent (només cal comparar les imatges del film amb les fotografies reals) i un important treball de documentació.


Festen

Durant aquests dies nadalencs he tingut l’ocasió de veure una pel·lícula que feia molt de temps que volia veure, primer perquè recordo quan es va estrenar (el 1998) i les bones crítiques que va rebre, i després perquè, agradi o no, s’ha convertit en un referent del cinema contemporani. Parlo del film danès Festen, traduït aquí com Celebración.

El film ha passat a la història com el producte més genuí del manifest Dogma 95, moviment cinematogràfic format per directors danesos (com Lars von Trier i Thomas Vinterberg, director d’aquest film) que va néixer amb la intenció de reformar el cinema, allunyar-se de la pompositat de les produccions hollywoodianes eliminant tot truc d’escenografia i de post-producció, i fer un cinema de caire més minimalista, amb pressupostos reduïts i amb una interpretació més improvisada. Reconec que sempre m’ha atret aquest tipus de cinema, tot i que aquest dogmatisme pugui semblar absurd (en el manifest, el decàleg de normes és anomenat «vot de castedat» i, no obstant, els seus impulsors l’han anat transgredint voluntàriament). Però moviments d’aquest tipus, com en el seu dia la Nouvelle vague, per exemple, han aportat no només grans pel·lícules sinó també reflexions interessants a la manera de fer cinema i a la seva creativitat, intents d’experimentar i d’allunyar-se de les convencions cinematogràfiques.

A Celebración, assistim a la festa d’aniversari que organitza el patriarca d’una família de l’alta burgesia danesa per celebrar els seus seixanta anys, una ocasió solemne en què tota la seva família i amics són convidats a la luxosa mansió on viu. El plantejament de la història no té res d’espectacular, més aviat mostra un escenari que conté tots els tòpics d’un esdeveniment d’aquest tipus, com la presència de personatges típics (el que es passa amb la beguda, el que repeteix acudits) o les converses avorrides entre la gent.

Enmig d’aquesta normalitat, un dels fills decideix revelar un secret familiar traumàtic davant de tothom, una notícia trasbalsadora que com un martell es carrega les aparences morals de la família i, en definitiva, del grup social reunit. El que havia de ser un sopar festiu es converteix en una tragicomèdia que, de pas, desemmascara la hipocresia d’aquesta gent que conserva una imatge de respectabilitat.

Aquest drama pertorbador atrapa l’espectador d’una manera increïble, un espectador que no sempre sap què creure (es pot dir que se’l posa a prova igual que als assistents al sopar). I el que és fascinant és que això ho aconsegueix amb una història plantejada de forma molt realista, sense necessitar res més que no sigui el que es veu i el que es diu en la filmació, la qual cosa el converteix en un exercici molt interessant i molt recomanable de veure.

Un dios salvaje

L’última pel·lícula de Roman Polanski, Un dios salvaje és una comèdia molt divertida, una sàtira punyent sobre la conducta humana que atrapa l’espectador per la quantitat d’aspectes quotidians que hi pot trobar i pels elements amb els quals s’hi pot sentir identificat. Es tracta de l’adaptació al cinema d’una obra de teatre que ha tingut èxit arreu on s’ha estrenat (no fa pas gaire la van fer al Teatre Goya de Barcelona). Polanski ha comptat amb l’autora de l’obra, Yasmina Reza, per adaptar-ne el guió, fet que segurament és la clau de l’èxit del film: un text rodó potenciat per la gran interpretació de quatre únics actors (i quins actors!) que es passen tota la història discutint dins d’un pis. 

Dos matrimonis es troben a casa d’un d’ells per intentar reconciliar-se després que els seus fills s’han barallat, amb el resultat que un ha lesionat l’altre colpejant-lo a la cara amb un pal. Les dues parelles semblen aparentment disposades a parlar-ne cordialment, però el que comença sent una reunió plena de bons modals i bones intencions, acaba com el rosari de l’aurora. 

Com un teixit ben entrellaçat, el guió va oferint moments diversos en què les relacions entre els personatges van canviant: els atacs, les ofenses, les susceptibilitats o les complicitats que es van produint porten a un seguit de situacions que qui més qui menys ha viscut a la vida real. El que

passa entre els quatre personatges és un retrat de la naturalesa humana, en què els personatges poden arribar a treure la seva part més primitiva, lluny de les normes socials pròpies de la gent civilitzada (qui, per exemple, no es defensa atacant quan se sent atacat? ). I aquesta és la gràcia de la comèdia.

És molt interessant el joc d’aliances que s’estableix al llarg de la trobada: hi ha moments per a la guerra de sexes, quan les dones critiquen el comportament dels seus homes i aquests fan pinya, però el cert és que els atacs es disparen des de totes bandes i, finalment, s’embolica tant la troca que tots acaben contra tots. I això és perquè en realitat, el tema que els havia reunit, la baralla entre els seus fills d’onze anys, poc importa als quatre adults. En canvi, les disputes verbals treuen a la superfície retrets i frustracions dels personatges, que posen en evidència la complexitat de les relacions matrimonials.

Sens dubte l’elecció dels quatre actors ha sigut un gran encert per al film, ja que tots tenen força interpretativa i tots tenen grans moments. Els pares del nen agredit són interpretats per Jodie Foster, a qui pocs cops hem vist en un registre còmic, i John C. Reilly (a qui sempre he considerat un gran actor secundari). Els pares del nen agressor són Christoph Waltz (un plaer tornar-lo a veure després d’interpretar el malvat nazi a Malditos bastardos) i Kate Winslet, que demostra una gran vis còmica.

En definitiva, és un film molt recomanable de veure. L’espectador es pot divertir intentant reconèixer les diferents personalitats dels personatges, que són molt diferents entre ells, i qui sap si veure-s’hi potencialment reflectit. Tenint en compte les perles que deixen anar tots ells, pot ser una bona catarsi identificar-se amb algun d’ells… o no!