In Bruges

No hi ha res més oportú que passar les vacances a la ciutat de Bruges i tenir l’oportunitat de veure, al cap de pocs dies, una pel·lícula filmada en aquesta ciutat tant especial, a la Filmoteca de Catalunya, dins del cicle Una ciutat, un film.

In Bruges és un film de l’any 2008, firmat per Martin McDonagh, que com el seu títol deixa entreveure té aquesta ciutat flamenca com a protagonista destacada. No només perquè és allà on està rodat aquest thriller còmico-dramàtic, sinó perquè la ciutat medieval més ben conservada de Bèlgica és omnipresent en el guió i la trama de la pel·lícula d’una manera ben sorprenent.

Dos sicaris irlandesos han dut a terme a Londres un cop que ha acabat malament de forma inesperada, i són enviats a Bruges per Harry, el seu cap mafiós, perquè s’hi amaguin durant uns dies fins que rebin la seva trucada amb noves ordres. Així és com Ray (Colin Farrell) i Ken (Brendan Gleeson) han de compartir una habitació en un hostal i esperar pacientment. Les actituds oposades que els dos companys tenen davant la situació és un punt que dóna molt de joc en el guió i que permet veure la química que hi ha entre els dos actors. En Ray no entén per què s’han hagut d’amagar a Bruges, una ciutat que ni sabia que existia, està fastiguejat i només desitja tornar a Dublin. En Ken, en canvi, més resignat, està disposat a prendre-s’ho amb calma i aprofitar el temps fent turisme.

La ciutat passa a primer pla amb originalitat gràcies al guió tan rodó escrit pel mateix director que ens regala converses a vegades divertides, hilarants, surrealistes o dramàtiques. En efecte, els protagonistes visiten museus, passegen en barca pels canals, seuen a la terrassa de la Plaça del Mercat, pugen a la torre Belfort, descansen al Koningin Astrid Park i, com no, beuen cervesa belga. Fins i tot arriben a conèixer personatges ben peculiars, com un actor nordamericà nan que està rodant una pel·lícula entre els edificis medievals de la ciutat i amb qui estableixen una relació un pèl estranya.

Quan finalment Ken rep la trucada que esperaven d’en Harry (Ralph Fiennes), la situació s’embolica força, perquè l’ordre que rep és ben crítica. A partir d’aleshores, el cap dels dos assassins a sou que fins llavors estava en un segon terme no té més remei que viatjar fins a Bruges per acabar ell mateix amb tot plegat i participar així en el desenllaç trepidant del film.

In Bruges és una pel·lícula de petites dimensions, potser, però ambiciosa amb la història tan curiosa que explica. El seguit de peripècies i despropòsits que viuen els protagonistes, la gran interpretació dels actors i, sobretot, la capacitat del guió per dotar fins al més petit detall d’importància per al tancament de la trama, fan que aquest film inclassificable sigui molt recomanable per passar una bona estona.

La caza, de Thomas Vinterberg

Lucas és mestre d’una escola infantil d’un poble petit, on pràcticament tothom es coneix. Després d’un divorci traumàtic comença a refer la seva vida, inicia una relació amorosa i recupera la relació amb el seu fill adolescent. Un dia, una alumna, filla del seu millor amic, explica una mentida sobre ell a la directora de l’escola. A partir d’aquest moment, Lucas comença a viure un infern.

Aquest és l’argument de la nova pel·lícula de Thomas Vinterberg, qui en el seu dia es va guanyar el reconeixement internacional amb Celebración (1998), que es va emportar el premi especial del jurat de Cannes. Ara que falten pocs dies perquè comenci la nova edició d’aquest festival, en el qual curiosament Vinterberg presidirà el Jurat del premi Un certain regard, podem veure d’estrena La caza, guanyadora del premi al millor actor (per Mads Mikkelsen) en aquest mateix festival l’any passat.

És curiós l’interès de Vinterberg per tractar temes delicats, tabús i directament relacionats amb la doble moral. Si bé a Celebración el director explorava el fantasma dels abusos sexuals en el si d’una família benestant i com el seu entorn social reacciona a aquesta realitat, a La caza, Vinterberg analitza un tema encara més sensible: la sospita de pederàstia fruit de les paraules d’un infant i les conseqüències que se’n deriven per a l’acusat i el seu entorn més proper.

A La caza presenciem la història d’un fals cuplable que viu un autèntic calvari per defensar la seva innocència i que fins i tot veu com li perilla la vida. És una història intensa, que atrapa l’espectador des del principi i que aconsegueix crear un ambient sòrdid i, en certa manera, de por estranya. La por desconcertant que suposa veure com un grup aparentment amicable i tranquil té el potencial de rebutjar, castigar i aplicar una veritable caça de bruixes contra algú que intenta demostrar la seva innocència i de la qual hi ha evidències.Vinterberg ha estat capaç d’explicar aquesta història de manera directa i realista, sense artificialitats de guió, i amb una ambientació força inquietant gràcies sobretot als silencis i la interpretació continguda del protagonista. Una història plena de naturalitat però amb alguns moments pertorbadors que mantenen en tensió l’espectador, com quan es pressenteix la calma que precedeix la tempesta.

La caza és un film interessant que més enllà de l’empatia que sent l’espectador cap al seu protagonista, qüestiona amb cert atreviment la capacitat que té la societat per trobar la veritat en un cas de pederàstia, i convida a fer-ne una reflexió. Convida a analitzar els mecanismes que té una societat madura per afrontar un tema tan greu com l’abús a menors i les escletxes que pot tenir. Alguna cosa falla quan en una societat que intenta fer el bé incideix la doble moral col·lectiva, que com a màxim només pot perdonar falsament.

Blue Valentine

És una sort quan de tant en tant topes amb una pel·lícula de la que no en saps res, petita, sense pretensions, i que resulta ser un film intens, colpidor i que et diu molt més del que esperaves. Això és el que m’ha passat amb Blue Valentine, que acaba d’estrenar-se a les nostres pantalles amb un retard de dos anys, just en el moment en què els seus actors principals estan més presents que mai a la cartellera: Michelle Williams (Mi semana con Marylin, Shutter Island) i Ryan Gosling (Drive, Els idus de març, Gangsters Squad).

Darrere d’una sinopsi aparentment típica que explica l’enamorament i la davallada d’un matrimoni, des que els dos es coneixen fins passats sis anys de convivència i distanciament, s’hi amaga una història narrada d’una forma original i coherent, on present i passat queden perfectament entrellaçats a nivell narratiu. L’espectador coneix la parella des del present, filmat en càmera digital, mentre que els flashbacks estan filmats en súper 16 mm, una decisió encertada que contribueix a l’estètica indie del film.

La grandesa de Blue Valentine és sens dubte la naturalitat i l’espontaneïtat que irradien els dos actors (els quals van improvisar molts diàlegs i escenes del film), i que semblen haver-se entregat d’una manera molt compromesa als seus papers i al film (del qual també en són coproductors). Tant s’hi van abocar que fins i tot van conviure durant un temps dins la casa de la pel·lícula per ficar-se dins la pell dels seus personatges i poder preparar el desgast de la relació fruit de la incomunicació i el pas del temps. Segurament es van contagiar de la passió del director (Derek Cianfrance), qui ha treballat en aquest guió durant onze anys abans de fer-lo realitat. Cal destacar que Michelle Williams va ser nominada als Oscar del 2011 com a millor actriu per aquest paper.

No es tracta simplement d’una pel·lícula romàntica i trista, sinó més aviat d’una pel·lícula plena de frescor i quotidianitat, i per això plena de duresa, la que viu un marit completament entregat a la seva dona que el rebutja, mentre ella ha perdut els sentiments que tenia i necessita coses diferents. Entre els bons i els mals moments viscuts, el film desperta una empatia poc freqüent en l’espectador. En una paraula, difícilment et deixa indiferent.

Argo

És la tercera vegada que Ben Affleck es posa rere les càmeres i es podria dir que ha sorprès tothom amb aquest thriller polític basat en fets reals. Després del seu debut a Adiós, pequeña, adiós (2007) i The town (2010), Argo és un pas endavant en la seva filmografia com a director, ja que és un projecte més ambiciós, força atractiu i molt ben resolt.

Argo és per damunt de tot un intent de ser el testimoni autèntic d’un conflicte diplomàtic que va tenir lloc l’any 1979 entre els Estats Units i Iran, un relat fidel d’uns fets que qualsevol guionista de ficció hauria volgut inventar. En els dies de la revolució islàmica iraniana encapçalada per l’aiatol·là Khomeini, uns manifestants van assaltar l’ambaixada nord-americana i van retenir una seixantena de ciutadans nord-americans. Sis diplomàtics, però, van fugir de l’edifici i van trobar refugi en l’ambaixada de Canadà. A partir d’aleshores, el govern dels EUA, amb l’ajuda de la CIA, van iniciar una operació secreta de rescat dels sis ciutadans nord- americans en col·laboració amb els serveis canadencs. El pla: fer-los passar per l’equip d’una producció de Hollywood que es trobava a Iran en busca d’exteriors exòtics per al seu film de ciència ficció.

El film comença amb una breu introducció al context polític d’Iran. A partir de llavors, l’espectador es veu immers en una història d’intriga on el centre d’interès exclusiu és la tensió que viu Tony Mendez, el protagonista i creador del pla de rescat, i els sis diplomàtics, que volen fugir del país sans i estalvis.

Argo és una història trepidant, ben narrada i que conté certs moments dignes d’una pel·lícula de Hitchcock. L’espectador té present en tot moment el context de tensió política del país (que en certa manera, no és molt llunyà a l’actualitat) però té l’atenció totalment absorta en la cursa a contrarellotge dels personatges, que corren perill i que lluiten per no fer cap pas en fals.

Produïda per George Clooney, Argo és interpretada, a part de dirigida i produïda, per Affleck. Compta amb un argument interessant i amb la presència d’actors de la talla d’Alan Arkin i John Goodman. Molt recomanable.

Malditos bastardos

Com si casualment fes una mena de cap i cua amb la capçalera d’aquest bloc, acabo l’any escrivint sobre Malditos bastardos (2009), l’última pel·lícula de Quentin Tarantino estrenada fins ara a les nostres cartelleres.

Si bé en un principi a molts ens va sorprendre el context de la pel·lícula (què feia Tarantino explicant una història sobre la Segona Guerra Mundial?), el film és purament tarantinià, i el resultat, un esclat d’originalitat que explica una història delirant, divertida, amb moments espectaculars i una pujada d’adrenalina inoblidable.

Explicada en cinc capítols rodons en si mateixos, la pel·lícula ens situa a la França ocupada pels nazis, quan Shosanna, una jove jueva a qui acaben d’assassinar tota la família, ha de fugir del temible coronel de les SS, Hans Landa, per salvar la vida. Paral·lelament, un grup de soldats nord-americans que es dediquen a matar nazis de forma encarnissada treballen per engrandir la seva fama i debilitar així la moral de l’enemic, mentre que els militars britànics, per la seva banda, també fan operacions des de França per acabar amb el poder de Hitler. Shosanna, que aconsegueix sobreviure, es converteix en la propietària d’una cinema, i la casualitat fa que conegui Fredrick Zoller, un soldat nazi convertit en heroi per les seves proeses i que s’interpreta a ell mateix en una pel·lícula propagandística del règim impulsada pel ministre Goebbels. El cinema de Shosanna és el lloc escollit per estrenar la pel·lícula i Shosanna vol aprofitar-ho per venjar la mort de la seva família. El que no sap és que no és l’única que planeja acabar amb tota la plana major del Tercer Reich aprofitant aquest esdeveniment.

En Malditos bastardos s’hi poden reconèixer molts trets marca de la casa del director. Primerament, aquesta divisió de la trama en capítols, tots ells intensos, amb un punt àlgid i que condueixen a un final apoteòsic. També hi ha aquells diàlegs llargs als quals ens té acostumats Tarantino però que no deixen de desconcertar-nos i de divertir-nos, i la presència d’un gran nombre de personatges que teixeixen una trama complexa en la qual tots hi encaixen a la perfecció. Hi trobem dosis de violència (en molts casos, una violència còmica) i també personatges femenins molt potents que, com a bons successors de Jackie Brown o la Mamba negra, tenen un pes determinant en la trama i actuen com a verdaderes heroïnes.

El film també es caracteritza per ser un exemple més de com Tarantino és capaç de reflectir-hi un munt d’influències rebudes, d’inspirar-se en gèneres diversos que pren com a punt de partida però que subverteix fins a aconseguir un film difícil de classificar. Malditos bastardos es troba, de fet, a mig camí entre el cinèma bèl·lic i l’espaguetti western, tot passat pel sedàs del director, que no només trastoca els gèneres clàssics sinó que fins i tot s’atreveix a tergiversar la història contemporània ni més ni menys que inventant-se un final diferent per al règim nazi i la Segona Guerra Mundial. Per què no fer-ho, si al cinema és possible?

De fet, de tots els trets tarantinians identificables en la pel·lícula, el més remarcable és la presència que hi té el cinema, es tracta sens dubte de la pel·lícula més cinèfila que Tarantino ha fet mai. No només és plena de referències cinematogràfiques (com en el joc que els soldats juguen a la taverna, o la conversa que manté Goebbles i Shosanna sobre el cinema avantguardista alemany dels anys 20) sinó que el cinema pren un paper actiu en el desenvolupament de la història. Enmig d’un context bèl·lic de soldats i espies, trobem un soldat britànic que és crític de professió i veiem com el règim comandat per Hitler es dedica a fer una pel·lícula (irònicament titulada L’orgull de la nació) que interpreta un soldat cinèfil. L’estrena d’aquesta pel·lícula esdevé el moment clau per a tots els personatges i té lloc en un cine modest, on la seva propietària vol canviar el curs de la història amb el cinema, mai millor dit, com a arma.

Per últim, no es pot parlar de Malditos bastardos sense fer esment al seu repartiment espectacular, abundant i replet de grans actors que donen la talla i dibuixen uns personatges admirables. És com si Tarantino hagués fet un gran treball de motivació en cada un d’ells, perquè tots tenen grans moments i omplen la pantalla amb força. Des d’un reconegut Brad Pitt i un extraordinari Christoph Waltz, a uns grans Daniel Brühl, Mélanie Laurent i Diane Kruger, secundats per Michael Fassbender i Eli Roth, entre molts d’altres.

Brad Pitt                                 Mélanie Laurent                      Christoph Waltz

Diane Kruger                           Michael Fassbender             Daniel Brühl

Malditos bastardos és en conjunt una pel·lícula descarada i plena d’energia capaç de transmetre-la a l’espectador. Un producte d’entreteniment rodó que malgrat la frivolitat dels seus personatges (alguns arquetípics i altres que semblen sortits d’un còmic) és complex i possiblement un dels films més madurs del seu director. Deixa el llistó molt alt en la seva filmografia (com de fet ja ho fèien les seves antecessores) i com a tarantiniana empedernida que sóc, ja espero impacientment la seva nova pel·lícula, Django unchained, que s’estrena a finals de gener.

La caça de l’home

La caça de l’home és una d’aquelles pel·lícules que quan la veus per primera vegada et provoca un fort impacte que remou estómac i consciència, i que quan la tornes a veure et sorprèn per la seva capacitat de perdurar en el temps sense que la seva força dramàtica i la seva crítica escarnissada decaiguin. Dirigida per Arthur Penn el 1966 (director reconegut especialment per El miracle d’Anna Sullivan i Bonny and Clyde), es pot dir que és filla del seu temps, dels revolucionaris anys 60.

La història comença quan el delinqüent Bubber Reeves (Robert Redford) s’escapa de la presó, fet que sense que s’ho pugui imaginar, trastoca la vida dels habitants del seu poble natal fins a un punt insospitat. Es tracta d’una petita localitat de Texas, de l’Amèrica profunda, on no hi passa res d’excitant i on la gent viu una vida mediocre en aparença, però on les relacions que s’hi estableixen són fruit de la frustració, l’enveja, la hipocresia i les ànsies de poder. Es dóna el cas que la dona de Bubber Reeves (Jane Fonda) s’entén amb en Jake (James Fox), fill del magnat local del petroli (E. G. Marshall), i enmig de tot plegat hi ha el xèrif del poble (Marlon Brando), que intenta mantenir l’ordre i la integritat personal enmig d’una espiral de violència psicològica, moral i física desencadenada per la col·lectivitat que, embogida, pretén fer la llei pel seu compte i eliminar en Bubber Reeves.

Arthur Penn fa un retrat àcid de la col·lectivitat i treu el pitjor de la condició humana: mostra la corrupció i la baixesa moral d’un grup de persones infelices i plenes d’odi que no tenen cap respecte per la vida i la llibertat dels altres. És una crítica punyent contra la corrupció política (el magnat intenta en tot moment obtenir favors del xèrif el qual, juntament amb la seva dona interpretada per Angie Dickinson, intenta mantenir-se allunyat del seu poder d’influència). Però sobretot, és una crítica contra la corrupció moral. Una mostra del poder fosc que pot exercir el grup vers l’individu. I en aquest sentit, una crítica a l’ultraconservadurisme i el racisme.

La caça de l’home és un drama potent, amb un bon guió i sobretot amb un repartiment de luxe. Tots els actors interpreten el seu paper amb una gran força dramàtica i amb els trets psicològics admirablement definits. Robert Redford va aconseguir el paper que li donaria popularitat, i tots estan absolutament fantàstics. Ara bé, per sobre de tots, i com si això fos fàcil, destaca la impressionant interpretació de Marlon Brando que, tot i ser més madur que els tres joves protagonistes del triangle amorós, és l’autèntic rebel del poble. Tota una lliçó interpretativa al servei d’una pel·lícula commovedora i fascinant.

Dark shadows: l’últim film de Tim Burton

Al segle XVIII, Barnabas Collins (Johnny Depp) és l’home més ric i influent del poble on viu, però té la mala sort de rebutjar l’amor d’una noia que resulta ser una bruixa malèfica (Eva Green). Aquesta el converteix en vampir per condemnar-lo a viure enterrat per sempre, però Collins aconsegueix sortir-se’n d’aquesta, i torna a casa seva dos segles més tard. Allà descobreix que hi viuen els seus peculiars descendents (al capdavant dels quals hi ha la matriarca Elisabeth, interpretada per Michelle Pfeiffer) i Barnabas es proposa ajudar-los per tornar a enfortir la família i per salvar-los de les males estrugances que la bruixa vampira continua practicant sobre ells.

Dark shadows, traduïda aquí com a Sombras tenebrosas, és l’adaptació cinematogràfica d’una sèrie nord-americana de finals dels seixanta, que mai s’ha passat a la nostra televisió. Burton, un fan declarat de la sèrie (així com també el Depp i la Pfeiffer) ha volgut tirar endavant aquest projecte, que parteix d’una premisa força interessant però que no acaba de tenir un resultat brillant.

 No és pot negar que el tema sigui força burtonià. De fet el director ha explicat en moltes entrevistes que ell se sentia identificat amb la sèrie quan la veia de molt jove pel concepte de família freak i per la desubicació que sent el personatge de Barnabas Collins respecte als altres. Però el film és una comèdia amb aires de paròdia que mostra un humor més fàcil del que Burton ens tenia acostumats en els seus millors films. Una paròdia basada, essencialment, en el contrast kitch que es dóna entre el vampir (que vesteix i parla com ho faria algú del segle XVIII) i l’estètica hortera de la dècada dels 70, l’època en la qual ha reaparegut, la dècada dels hippies i de la marihuana, la dècada on van conviure Carpenters i Alice Cooper… Malgrat tot, cal reconèixer-li moments destacables, la majoria dels quals tenen a veure amb la relació d’atracció fatal que existeix entre Barnabas i la bruixa dolenta.

En resum, Dark shadows és un film divertit, ple d’elements burtonians fàcilment identificables, però no sorprenent. Té un ritme esbojarrat que em va recordar molt a Mars attacks, però potser amb un humor més superficial. La veritat és que tinc el dilema de no saber si la meva opinió es deu a les altes expectatives que sempre posem en Tim Burton, i per tant, fàcilment frustrables, o al llistó elevadíssim que ell mateix s’ha marcat amb la seva filmografia. En tot cas, Dark shadows és un film que es pot veure, i no tinc cap dubte que Burton tornarà a sorprendre’ns.

Los descendientes

Avui que té lloc la gala dels Oscar, m’he proposat trobar un moment in extremis per escriure sobre Los descendientes, una pel·lícula que fa molts dies que havia vist, però així puc fer net amb la llista de novetats que he vist aquest any, fins ara, al cinema. Jo no sé si aquest film es mereix les estatuetes a les quals està nominada o no, sincerament no té massa importància. El que és important és que una pel·lícula pagui la pena de ser vista, i sens dubte aquest és el cas de l’últim film d’Alexander Payne.

Los descendientes ens explica una història aparentment quotidiana, familiar, amb aire de comèdia, però que té certs elements que en el seu conjunt la fan diferent a les històries que normalment veiem. Per una banda, la seva ubicació, l’illa de Hawai, de la qual se’ns mostra la vida diària i la seva gent més enllà de la vessant de resort turístic. És un goig veure els paisatges que se’ns mostren, però també un toc de realitat per adonar-se que allà també hi ha indigents, malalties i problemes com arreu (el film és una adaptació de la novel·la de l’escriptora hawaiana Kaui Hart Hemmings). Per altra banda, hi ha la manera com el drama (o tragèdia, més ben dit) al qual s’han d’enfrontar els protagonistes se’ns desplega, amb una mena de serenitat que no per això deixa de ser profund i complex.

La vida de Matt King (George Clooney) dóna un gir transcendental quan la seva dona té un accident que la deixa en coma. S’ha de fer càrrec de les seves dues filles, una de deu anys i l’altra de disset, amb les quals intuïm que, segurament pel seu ritme de vida, no ha tingut una relació massa estreta. Enmig d’aquest moment tràgic, s’assabenta que la dona li era infidel i, a més a més, tot plegat coincideix amb la data en què ell, que és copropietari i administrador d’unes terres verges de l’illa, ha de vendre-les i desvincular-s’hi per sempre. Sens dubte el títol d’aquesta història guarda una simbologia força interessant entre el seu arrelament a la terra on viu, per la condició de descendent de familiars autòctons de l’illa, i la situació que travessa la seva família nuclear, que sembla que es desintegri i que ell vol recuperar.

Els protagonistes del film emprenen un viatge (com també passava a Entre copas), que serà trascendental vitalment parlant. Enfrontar-se a la mort d’una persona estimada i intentar superar la ferida que suposa una traïció matrimonial (no només el pare sinó també la filla gran, a qui costa acceptar el fet) és molt dur. Però en aquest viatge iniciàtic, l’experiència viscuda els canviarà, els aproparà uns als altres i els farà afrontar la vida d’una nova manera. És una història explicada amb molta naturalitat que, malgrat la gravetat de les coses que passen és un bany de realitat: la vida continua i les coses passen alhora; cadascuna té el seu curs i cap no es paralitzarà en el temps per evitar que un se senti superat pels esdeveniments. No, a vegades tot passa de cop, i un no té més remei que lluitar-hi o sinó enfonsar-se.

George Clooney fa, en la meva opinió, una gran interpretació. Ja ho ha demostrat moltes vegades, però aquí el veiem en un registre un pèl diferent, còmic i dramàtic a l’hora, contingut, ja que la processor del seu personatge va per dins. Clooney és acompanyat per la resta d’actors que també actuen molt bé. Potser ressalta la sorpresa de la filla gran (Shailene Woodley), i jo destacaria, en segon terme, el paper del seu amic Sid (Nick Krause), personatge clau per al punt còmic de la pel·lícula.

The artist

Setmanes després de la seva estrena, per fi he vist The artist, una pel·lícula fantàstica que cap cinèfil s’hauria de deixar perdre. Amb una pel·lícula en blanc i negre i, sobretot, muda, Michel Hazanavicius ha fet un exercici molt valent i, no es pot negar malgrat estar acumulant premis i nominacions, força arriscat. Però el resultat és una petita gran joia cinematogràfica.

The artist ens transporta al Hollywood dels anys vint, quan la meca del cinema vivia la seva autèntica època daurada i els actors i les actrius eren veritables ídols de masses. George Valentin (Jean Dujardin) és una estrella de la pantalla a qui la fama somriu, una autèntica font d’èxit i diners per al productor de les seves pel·lícules (John Goodman) i a qui no li falta de res. Galant i extrovertit, té el món als seus peus. 

A finals de la dècada, però, el cinema sonor revoluciona la indústria cinematogràfica, i les pel·lícules sonores són la nova sensació. George Valentin es veu arraconat com a actor del passat (ell mateix intenta resistir-se al cinema sonor) mentre que Peppy Miller (Bérénice Bejo), una actriu figurant amb qui va coincidir en una de les seves pel·lícules, assoleix la fama i s’erigeix com una de les estrelles de la nova era de Hollywood.

La història té, principalment, aquell encant d’una pel·lícula que agafa el cinema com a referent temàtic. En veure The artist és inevitable pensar en Cantant sota la pluja, per la narració de l’arribada del cinema sonor, o en Sunset Boulevard, per la trajectòria d’una estrella del cinema mut que no sap adaptar-se als nous temps. Amb una narració excel·lent, assistim a un autèntic rise and fall del protagonista, que tot s’ha de dir, amablement és anomenat Valentin (en clara referència, lògicament, al mite de Rodolfo Valentino). És cert que la història és arquetípica (per exemple, la decadència personal de l’actor coincideix amb la col·lectiva, el crack del 29), però té ritme, és divertida i emocionant, i heus aquí on rau la gràcia: els espectadors reconeixem aquest clixé, i d’aquesta manera compartim amb el director aquesta autèntica declaració d’amor pel cinema.

És imprescindible lloar la interpretació dels dos actors protagonistes: són expressius, còmics i amb una simpatia fabulosa (no em cansaria mai de mirar la interpretació de Bérénice Bejo, feia molt de temps que no veia una actriu tan encantadora!). I també és molt destacable la música, present en tota la pel·lícula per reforçar els sentiments de cada seqüència.

The artist, en definitiva, és un film diferent, tot un exercici d’expressivitat que ens dóna l’oportunitat de ser, per un dia, uns espectadors diferents. 

La conspiració

La primera vegada que vaig sentir parlar de La conspiració, drama històric sobre l’assassinat d’Abraham Lincoln, va ser veient-ne el tràiler promocional al cinema. Les imatges em van fer molt bona pinta, és a dir, una bona impressió, tècnicament parlant. El tema? La veritat, no m’interessava especialment, ja que a vegades penso que amb el cinema nord-americà patim una saturació abusiva dels seus temes recurrents (els seus presidents i la Casa Blanca, l’FBI, la CIA…). Però quan vaig veure que el director era el gran Robert Redford, els meus prejudicis van cedir, ho reconec. Redford té una filmografia com a director molt interessant (Gente corriente o Quiz show són per mi molt bons films) i és prou conegut per tenir unes idees polítiques diguem-ne progressistes, així que vaig trobar interessant veure què oferia en la seva nova pel·lícula.

La conspiració se centra en el judici militar que es va fer contra Mary Surratt, l’única dona acusada de conspirar contra el president dels EEUU Abraham Lincoln i de participar en la planificació del seu assassinat, així com del vicepresident i el secretari d’estat, l’any 1865, poc temps abans de finalitzar la Guerra Civil Americana. Surratt era propietària d’una pensió, en la qual els conspiradors van reunir-se de forma secreta per organitzar el complot. Entre aquestes persones hi havia el seu fill John Surratt, que va poder fugir, l’autor material del crim, l’actor de teatre John Wilkes Booth, i les altres persones que, com ella, van ser sentenciades a mort. Mary Surratt es va convertir en la primera dona executada pel govern federal dels Estats Units.

La història se centra en el personatge d’aquesta dona i en la relació que estableix amb el seu advocat defensor, Frederick Aiken, un jove soldat del bàndol unionista, acabat de tornar del front de guerra contra els confederats. Aquest advocat es troba davant la difícil decisió de defensar els drets de l’acusada davant la justícia, una dona del sud confederat, una dona que pertany al bàndol contra el que ha lluitat i que està a punt de declarar-se perdedor de la guerra.

En un moment polític convuls i ple de tensions com aquest, i sota el shock que suposa l’assassinat del president, el judici està al punt de mira de tota la societat, i les pressions i les ganes de venjança es respiren en l’ambient. Pot, en aquestes circumstàncies, fer-se un judici just? 

Més enllà de pretendre explicar la veritat sobre els fets històrics, el que és interessant del film són dos punts. Per una banda, el plantejament del dilema ètic en què es troba l’advocat, que s’esforça per distanciar-se dels prejudicis i els sentiments més viscerals per tal de poder oferir una defensa justa a l’acusada. En aquest sentit, veure com el protagonista s’enfronta a un dilema moral d’aquesta magnitud em recorda molt a Quiz show, i ho trobo curiós. Per altra banda, la instrumentalització política del cas, des del propi govern, fa que ens adonem de com poc canvien les coses en la política i al llarg de la història (ho veiem a En el nom del pare, o Salvador, per citar només un parell d’exemples també portats al cinema). Robert Redford convida a reflexionar-hi des del nostre present.

Es tracta, en definitiva, d’una pel·lícula sòbria, ben interpretada i ben dirigida. Destaca, especialment, per aconseguir una recreació històrica molt elaborada, amb una ambientació excel·lent (només cal comparar les imatges del film amb les fotografies reals) i un important treball de documentació.