Festen

Durant aquests dies nadalencs he tingut l’ocasió de veure una pel·lícula que feia molt de temps que volia veure, primer perquè recordo quan es va estrenar (el 1998) i les bones crítiques que va rebre, i després perquè, agradi o no, s’ha convertit en un referent del cinema contemporani. Parlo del film danès Festen, traduït aquí com Celebración.

El film ha passat a la història com el producte més genuí del manifest Dogma 95, moviment cinematogràfic format per directors danesos (com Lars von Trier i Thomas Vinterberg, director d’aquest film) que va néixer amb la intenció de reformar el cinema, allunyar-se de la pompositat de les produccions hollywoodianes eliminant tot truc d’escenografia i de post-producció, i fer un cinema de caire més minimalista, amb pressupostos reduïts i amb una interpretació més improvisada. Reconec que sempre m’ha atret aquest tipus de cinema, tot i que aquest dogmatisme pugui semblar absurd (en el manifest, el decàleg de normes és anomenat «vot de castedat» i, no obstant, els seus impulsors l’han anat transgredint voluntàriament). Però moviments d’aquest tipus, com en el seu dia la Nouvelle vague, per exemple, han aportat no només grans pel·lícules sinó també reflexions interessants a la manera de fer cinema i a la seva creativitat, intents d’experimentar i d’allunyar-se de les convencions cinematogràfiques.

A Celebración, assistim a la festa d’aniversari que organitza el patriarca d’una família de l’alta burgesia danesa per celebrar els seus seixanta anys, una ocasió solemne en què tota la seva família i amics són convidats a la luxosa mansió on viu. El plantejament de la història no té res d’espectacular, més aviat mostra un escenari que conté tots els tòpics d’un esdeveniment d’aquest tipus, com la presència de personatges típics (el que es passa amb la beguda, el que repeteix acudits) o les converses avorrides entre la gent.

Enmig d’aquesta normalitat, un dels fills decideix revelar un secret familiar traumàtic davant de tothom, una notícia trasbalsadora que com un martell es carrega les aparences morals de la família i, en definitiva, del grup social reunit. El que havia de ser un sopar festiu es converteix en una tragicomèdia que, de pas, desemmascara la hipocresia d’aquesta gent que conserva una imatge de respectabilitat.

Aquest drama pertorbador atrapa l’espectador d’una manera increïble, un espectador que no sempre sap què creure (es pot dir que se’l posa a prova igual que als assistents al sopar). I el que és fascinant és que això ho aconsegueix amb una història plantejada de forma molt realista, sense necessitar res més que no sigui el que es veu i el que es diu en la filmació, la qual cosa el converteix en un exercici molt interessant i molt recomanable de veure.

Un dios salvaje

L’última pel·lícula de Roman Polanski, Un dios salvaje és una comèdia molt divertida, una sàtira punyent sobre la conducta humana que atrapa l’espectador per la quantitat d’aspectes quotidians que hi pot trobar i pels elements amb els quals s’hi pot sentir identificat. Es tracta de l’adaptació al cinema d’una obra de teatre que ha tingut èxit arreu on s’ha estrenat (no fa pas gaire la van fer al Teatre Goya de Barcelona). Polanski ha comptat amb l’autora de l’obra, Yasmina Reza, per adaptar-ne el guió, fet que segurament és la clau de l’èxit del film: un text rodó potenciat per la gran interpretació de quatre únics actors (i quins actors!) que es passen tota la història discutint dins d’un pis. 

Dos matrimonis es troben a casa d’un d’ells per intentar reconciliar-se després que els seus fills s’han barallat, amb el resultat que un ha lesionat l’altre colpejant-lo a la cara amb un pal. Les dues parelles semblen aparentment disposades a parlar-ne cordialment, però el que comença sent una reunió plena de bons modals i bones intencions, acaba com el rosari de l’aurora. 

Com un teixit ben entrellaçat, el guió va oferint moments diversos en què les relacions entre els personatges van canviant: els atacs, les ofenses, les susceptibilitats o les complicitats que es van produint porten a un seguit de situacions que qui més qui menys ha viscut a la vida real. El que

passa entre els quatre personatges és un retrat de la naturalesa humana, en què els personatges poden arribar a treure la seva part més primitiva, lluny de les normes socials pròpies de la gent civilitzada (qui, per exemple, no es defensa atacant quan se sent atacat? ). I aquesta és la gràcia de la comèdia.

És molt interessant el joc d’aliances que s’estableix al llarg de la trobada: hi ha moments per a la guerra de sexes, quan les dones critiquen el comportament dels seus homes i aquests fan pinya, però el cert és que els atacs es disparen des de totes bandes i, finalment, s’embolica tant la troca que tots acaben contra tots. I això és perquè en realitat, el tema que els havia reunit, la baralla entre els seus fills d’onze anys, poc importa als quatre adults. En canvi, les disputes verbals treuen a la superfície retrets i frustracions dels personatges, que posen en evidència la complexitat de les relacions matrimonials.

Sens dubte l’elecció dels quatre actors ha sigut un gran encert per al film, ja que tots tenen força interpretativa i tots tenen grans moments. Els pares del nen agredit són interpretats per Jodie Foster, a qui pocs cops hem vist en un registre còmic, i John C. Reilly (a qui sempre he considerat un gran actor secundari). Els pares del nen agressor són Christoph Waltz (un plaer tornar-lo a veure després d’interpretar el malvat nazi a Malditos bastardos) i Kate Winslet, que demostra una gran vis còmica.

En definitiva, és un film molt recomanable de veure. L’espectador es pot divertir intentant reconèixer les diferents personalitats dels personatges, que són molt diferents entre ells, i qui sap si veure-s’hi potencialment reflectit. Tenint en compte les perles que deixen anar tots ells, pot ser una bona catarsi identificar-se amb algun d’ells… o no!

L’última projecció

Abans d’ahir vaig anar a la Filmoteca a veure la penúltima de les seves projeccions al cinema Aquitània, local on just feia vint anys que s’hi va traslladar i que ara ha tancat per  sempre. La nova seu de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya s’ha construït al cor del Raval, i pel que he sentit, el canvi és cap a molt millor, ja que ofereix molts més recursos i una estructura més àmplia: dues sales de projecció, una sala d’exposicions i la biblioteca. Ja tinc ganes d’anar-hi.

Però què tindrà una sala de cinema quan tanca les portes que provoca tanta nostàlgia… Quan ets habitual d’una filmoteca, que és més que una sala de cinema, el lloc se’t torna familiar. Acostumes a veure les mateixes cares, sens complicitat amb les altres persones que fan cua a l’entrada (sovint una cua llarga, faci fred o plogui, com dilluns passat!), i les projeccions es viuen col·lectivament d’una forma més apassionada (amb riures i aplaudiments mitòmans, per exemple). Els records inevitablement estan lligats a les pel·lícules que hi has anat a veure i a les emocions que t’han despertat. Veure clàssics en pantalla gran, novetats i reestrenes, cicles i monogràfics, pel·lícules inèdites… heus aquí la màgia d’una filmoteca.

Com a comiat, i conscient de l’emotivitat de l’esdeveniment, la Filmoteca va oferir amb entrada gratuïta tres sessions molt ben triades: El último show (de Robert Altman), The last picture show (Peter Bogdanovich) i Rio Rojo (Howard Hawks). Jo vaig veure el gran clàssic de Bogdanovich.

The last picture show és un film de l’any 1971, rodat en blanc i negre i ambientat en un poble gris de Texas a principis dels anys 50. Els nois, a punt d’abandonar l’adolescència, passen el temps tan bé com poden dins de la monotonia que els ofereix el poble; juguen a l’equip de futbol, passen hores mortes al bar del poble i veuen totes les pel·lícules que passen al cinema, que és a punt de tancar degut als nous temps on la televisió és omnipotent.

Amb una fotografia meravellosa, una música evocadora i un càsting de luxe amb uns aleshores joveníssims i desconeguts actors (Jeff Bridges, Timmoty Bottoms, Cybill Shepherd), i Ben Johnson i Cloris Leachman, que van guanyar un Oscar com a actor i actriu secundaris, la pel·lícula és un homenatge a la joventut, així com també al cinema, l’única diversió que realment ha permès els protagonistes somniar i evadir-se. Un film replet de nostàlgia sobre el pas del temps i els canvis que comporta, una mirada sobre la vida d’un gran director i cinèfil.

              És per això que veure The last picture show en aquesta especial ocasió va ser fantàstic, arrodonit pel posterior torn de paraules moderat pel director de la Filmoteca, l’Esteve Riambau, en el qual es van explicar anècdotes i experiències divertides dels vint anys del cinema Aquitània. Un bon espectacle final per tancar aquesta etapa, doncs, ara les espectatives i les ganes de gaudir a la nova seu són màximes. És una alegria que en els temps que corren una institució cultural hagi pogut fer realitat un projecte ambiciós. Felicitats, Filmoteca.

Melancholia, de Lars von Trier

No trobo millor manera d’inaugurar aquest bloc cinèfil que fer-ho amb la crítica d’una pel·lícula que m’ha impactat i meravellat com poques. Confesso que des del moment en què vaig sortir de l’Auditori del Festival de Sitges (on es va projectar després d’haver passat per Cannes) vaig saber que passaria a formar part de les meves pel•lícules de referència.

Melancholia, de Lars von Trier, és un film espectacular, sensacional, una obra mestra plena de sensibilitat i de brutalitat alhora. Explica la relació entre dues germanes, Justine i Claire, durant els dies en què un planeta s’acosta perillosament a la Terra. Són moltes les pel·lícules que han tractat sobre l’apocalipsi, però a Melancolia, Trier ho fa des d’un punt de vista original, establint un simbolisme clar entre el personatge de la Justine, que pateix de depressió, i el planeta fatídic, anomenat Malenconia. És una pel·lícula de ciència ficció, sí, però també és una història en què el tema principal és aquest estat d’ànim i la concepció de la vida i del món des d’aquesta perspectiva. Lars von Trier, ha passat per una depressió i es considera ell mateix un melancòlic. Es tracta, doncs, d’una pel·lícula molt personal, com ho són, de fet, totes les que ha fet anteriorment.

 Abans de continuar, aviso els lectors que el que segueix revela coses de la pel·lícula que és recomanable no saber abans de veure-la. Atenció doncs amb aquest spoiler!

Estructurat en tres parts ben diferenciades, el film té un pròleg i dues parts relacionades amb cadascuna de les germanes. Un pròleg magnífic amb música de Wagner exposa una sèrie d’imatges alentides que ens avancen el que estem a punt de veure. No és la primera vegada que Trier estructura les seves històries en capítols; de fet, el pròleg guarda moltes similituds amb el de la seva anterior pel·lícula, la polèmica però genial Anticrist. En la primera part, on tot gira al voltant de Justine (Kirsten Dunst), la protagonista celebra la seva boda organitzada amb minuciositat per la seva germana Claire, en el fabulós hotel que regenta juntament amb el seu marit. Justine és aliena a la festa, no és capaç de ser feliç i es tanca en ella mateixa a la vegada que alguna cosa l’inquieta quan mira al cel.

A la segona part, Claire (Charlotte Gainsbourg), amb cert sentiment maternal, acull la seva germana depressiva a casa, ja que es troba en un estat que quasi no es pot valdre per ella mateixa. Però la Claire també té les seves pròpies angoixes: li preocupa el que sent a les notícies sobre un planeta que és a punt de xocar contra la Terra. 

Si bé la primera part està filmada amb un estil molt proper al Dogma del qual Trier en va ser un impulsor (càmera en mà i una filmació molt realista sense artificialitats), la segona part és diferent. Els fets se succeeixen d’una manera més inquietant provocant una tensió enorme. L’aproximació inexorable del planeta, que els científics afirmen que sobrevolarà la Terra mentre que altres veus diuen que hi xocarà, deixa l’espectador indefens igual que els protagonistes, enmig d’un dels malsons més terribles que jo he vist mai al cinema. Quina escapatòria pot haver davant d’aquesta situació? Cap ni una, davant d’això, només queden dues opcions: la desesperació o la resignació. Arribats a aquest punt és clar que la Justine encara l’esdeveniment amb més indiferència que la seva germana; ella ja ha fet el procés de resignació. La Claire, en canvi, tot just veu com els seus temors es fan realitat, i poc temps li queda per assumir-ho. L’espectador, sens dubte, s’identifica amb ella.

Un dels aspectes més fascinants de Melancolia és el romanticisme que tenyeix tota la pel·lícula. És plena de referències literàries i artístiques que la fan molt evocadora. Des de la mansió on té lloc la història, que fa pensar clarament en el castell de Hamlet, a l’aparició d’obres pictòriques com el famós quadre Ofèlia de John Everett Millais, per seguidament veure, com si es tractés d’una picada d’ullet, una imatge de la protagonista flotant per un riu, igual que el personatge de Shakespeare. I tot acompanyat pel fabulós preludi de Tristany i Isolda de Wagner que, com si es tractés d’un personatge més, apareix insistentment una i altra vegada amb la seva evocadora tristesa, des del principi fins al final apoteòsic. Argumentalment aquest univers romàntic va més enllà, en el moment que el director fa servir la concepció romàntica que els melancòlics o depressius posseeixen una agudesa especial per percebre el futur, com si tinguessin una vinculació estreta amb els astres i la natura.

Un altre element que no es pot passar per alt és la bellesa del film. Totes les pel·lícules del director danès són molt estètiques, però a Melancholia arriba a un resultat màxim: és tota una exhibició d’imatges sublims, amb uns efectes digitals i un so espectaculars. Potser el que més atrau l’espectador és el contrast entre aquesta bellesa visual i la destrucció que amaga la història. Quan la Claire mira per primer cop el planeta Malencolia a través del telescopi, diu que sembla un planeta amicable. Tot un comentari irònic que l’espectador rep amb cert pànic.

La pel·lícula ofereix un repartiment estel·lar (Keith Sutherland, John Hurt, Charlotte Rampling, Stellan Skargard) encapçal·lat per una fantàstica Kirsten Dunst i una meravellosa Charlotte Gainsbourg. Trier acostuma a escriure papers per a actrius que han acabat sent premiades per les seves interpretacions, especialment amb la reconeguda Palma d’Or del Festival de Cannes: Bjork ho va aconseguir per Dancer in the dark, la mateixa Charlotte Gainsburg per l’extraordinari treball a Antichrist i aquest cop la Kirsten Dunst per Melancholia. Personalment, la interpretació de Charlotte Gainsbourg, que construeix una mare i germana sensible, dolça però forta, és una de les coses que més m’han captivat de la pel·lícula.

El director danès descriu Melancholia com un film sobre la fi del món, però que té un final feliç. Justine (alter ego de Trier) sap que la vida a la Terra és l’única que existeix i no per gaire temps. La natura és malvada i si la vida humana desapareix, ningú ni res la trobarà a faltar. Un cop dur, o segurament una lucidesa innegable. I el més esfereïdor és que, després de veure uns dels millor finals de pel·lícula que s’han vist en dècades, l’espectador surt al carrer i mira al cel: surt amb la sensació que res no prova que el que passa a la pel·lícula no pugui passar a la realitat.