Rèquiem per un concert que no serà

Sona tràgic, i ho és… Aquesta setmana té lloc el festival de música Primavera Sound, del qual fa mesos em vaig comprar l’abonament per veure sobretot una cantant molt especial i que encara no he vist mai en directe: la Björk. Ara fa uns dies, els mitjans de comunicació van anunciar que la cantant islandesa cancel·lava el seu concert previst al Parc del Fòrum, per consell del seu metge, ja que té problemes a les cordes vocals. Tenint en compte que era la cap de cartell (juntament amb The Cure, és clar!) la decepció és força important.

Però serem positius, ja que vindran músics interessants i es podran veure bons concerts. Personalment, a part del grup del Robert Smith, tinc moltes ganes de veure l’actuació de Yann Tiersen, músic francés conegut especialment per ser l’autor de la inconfusible banda sonora d’Amelie, i de la no menys bonica música de Goodbye Lenin.

Així que per recordar el que no veurem i anar fent boca del que sí podrem veure, deixo aquests clips cinematogràfics i musicals:

Björk, a Dancer in the dark (Lars von Trier, 2000)

Yann Tiersen, a Le fabuleux destin d’Amélie Poulain (Jean-Pierre Jeunet, 2001) 

Yann Tiersen, a Goodbye Lenin! (Wolfgang Becker, 2003)

Dark shadows: l’últim film de Tim Burton

Al segle XVIII, Barnabas Collins (Johnny Depp) és l’home més ric i influent del poble on viu, però té la mala sort de rebutjar l’amor d’una noia que resulta ser una bruixa malèfica (Eva Green). Aquesta el converteix en vampir per condemnar-lo a viure enterrat per sempre, però Collins aconsegueix sortir-se’n d’aquesta, i torna a casa seva dos segles més tard. Allà descobreix que hi viuen els seus peculiars descendents (al capdavant dels quals hi ha la matriarca Elisabeth, interpretada per Michelle Pfeiffer) i Barnabas es proposa ajudar-los per tornar a enfortir la família i per salvar-los de les males estrugances que la bruixa vampira continua practicant sobre ells.

Dark shadows, traduïda aquí com a Sombras tenebrosas, és l’adaptació cinematogràfica d’una sèrie nord-americana de finals dels seixanta, que mai s’ha passat a la nostra televisió. Burton, un fan declarat de la sèrie (així com també el Depp i la Pfeiffer) ha volgut tirar endavant aquest projecte, que parteix d’una premisa força interessant però que no acaba de tenir un resultat brillant.

 No és pot negar que el tema sigui força burtonià. De fet el director ha explicat en moltes entrevistes que ell se sentia identificat amb la sèrie quan la veia de molt jove pel concepte de família freak i per la desubicació que sent el personatge de Barnabas Collins respecte als altres. Però el film és una comèdia amb aires de paròdia que mostra un humor més fàcil del que Burton ens tenia acostumats en els seus millors films. Una paròdia basada, essencialment, en el contrast kitch que es dóna entre el vampir (que vesteix i parla com ho faria algú del segle XVIII) i l’estètica hortera de la dècada dels 70, l’època en la qual ha reaparegut, la dècada dels hippies i de la marihuana, la dècada on van conviure Carpenters i Alice Cooper… Malgrat tot, cal reconèixer-li moments destacables, la majoria dels quals tenen a veure amb la relació d’atracció fatal que existeix entre Barnabas i la bruixa dolenta.

En resum, Dark shadows és un film divertit, ple d’elements burtonians fàcilment identificables, però no sorprenent. Té un ritme esbojarrat que em va recordar molt a Mars attacks, però potser amb un humor més superficial. La veritat és que tinc el dilema de no saber si la meva opinió es deu a les altes expectatives que sempre posem en Tim Burton, i per tant, fàcilment frustrables, o al llistó elevadíssim que ell mateix s’ha marcat amb la seva filmografia. En tot cas, Dark shadows és un film que es pot veure, i no tinc cap dubte que Burton tornarà a sorprendre’ns.

Placebo vs. Metropolis

Avui, mentre anava a la feina enxovada al vagó de metro i amb els auriculars posats, he escoltat Slave to the wage, del grup anglès Placebo. És una cançó que sempre que la sento em fa recordar el seu videoclip, el qual, a la vegada, sempre em fa pensar en Metropolis. No és que el videoclip recreï l’escenografia del film, ni tampoc la història, però sempre he cregut que es devien d’haver inspirat en el film de Fritz Lang per fer-lo.

La cançó parla de l’esclavatge al treball, de ser esclau del salari, i de les ganes d’escapar d’una feina impersonal i deshumanitzadora. D’aquí, també, la meva associació d’idees. Qui no recorda aquells obrers de Metropolis que van cap al seu lloc de treball quan comença el seu torn en massa i amb el cap cot? El videoclip òbviament té un estil més elegant que la pel·lícula, però té una estètica futurista que, en fer-me pensar en el film alemany, em demostra com de vigent és encara la modernitat d’aquest, i com el seu avantguardisme dóna mil voltes a molts gustos estètics actuals.

Què dir de Metropolis! És una pel·lícula increïblement sorprenent.