La caza, de Thomas Vinterberg

Lucas és mestre d’una escola infantil d’un poble petit, on pràcticament tothom es coneix. Després d’un divorci traumàtic comença a refer la seva vida, inicia una relació amorosa i recupera la relació amb el seu fill adolescent. Un dia, una alumna, filla del seu millor amic, explica una mentida sobre ell a la directora de l’escola. A partir d’aquest moment, Lucas comença a viure un infern.

Aquest és l’argument de la nova pel·lícula de Thomas Vinterberg, qui en el seu dia es va guanyar el reconeixement internacional amb Celebración (1998), que es va emportar el premi especial del jurat de Cannes. Ara que falten pocs dies perquè comenci la nova edició d’aquest festival, en el qual curiosament Vinterberg presidirà el Jurat del premi Un certain regard, podem veure d’estrena La caza, guanyadora del premi al millor actor (per Mads Mikkelsen) en aquest mateix festival l’any passat.

És curiós l’interès de Vinterberg per tractar temes delicats, tabús i directament relacionats amb la doble moral. Si bé a Celebración el director explorava el fantasma dels abusos sexuals en el si d’una família benestant i com el seu entorn social reacciona a aquesta realitat, a La caza, Vinterberg analitza un tema encara més sensible: la sospita de pederàstia fruit de les paraules d’un infant i les conseqüències que se’n deriven per a l’acusat i el seu entorn més proper.

A La caza presenciem la història d’un fals cuplable que viu un autèntic calvari per defensar la seva innocència i que fins i tot veu com li perilla la vida. És una història intensa, que atrapa l’espectador des del principi i que aconsegueix crear un ambient sòrdid i, en certa manera, de por estranya. La por desconcertant que suposa veure com un grup aparentment amicable i tranquil té el potencial de rebutjar, castigar i aplicar una veritable caça de bruixes contra algú que intenta demostrar la seva innocència i de la qual hi ha evidències.Vinterberg ha estat capaç d’explicar aquesta història de manera directa i realista, sense artificialitats de guió, i amb una ambientació força inquietant gràcies sobretot als silencis i la interpretació continguda del protagonista. Una història plena de naturalitat però amb alguns moments pertorbadors que mantenen en tensió l’espectador, com quan es pressenteix la calma que precedeix la tempesta.

La caza és un film interessant que més enllà de l’empatia que sent l’espectador cap al seu protagonista, qüestiona amb cert atreviment la capacitat que té la societat per trobar la veritat en un cas de pederàstia, i convida a fer-ne una reflexió. Convida a analitzar els mecanismes que té una societat madura per afrontar un tema tan greu com l’abús a menors i les escletxes que pot tenir. Alguna cosa falla quan en una societat que intenta fer el bé incideix la doble moral col·lectiva, que com a màxim només pot perdonar falsament.

Blue Valentine

És una sort quan de tant en tant topes amb una pel·lícula de la que no en saps res, petita, sense pretensions, i que resulta ser un film intens, colpidor i que et diu molt més del que esperaves. Això és el que m’ha passat amb Blue Valentine, que acaba d’estrenar-se a les nostres pantalles amb un retard de dos anys, just en el moment en què els seus actors principals estan més presents que mai a la cartellera: Michelle Williams (Mi semana con Marylin, Shutter Island) i Ryan Gosling (Drive, Els idus de març, Gangsters Squad).

Darrere d’una sinopsi aparentment típica que explica l’enamorament i la davallada d’un matrimoni, des que els dos es coneixen fins passats sis anys de convivència i distanciament, s’hi amaga una història narrada d’una forma original i coherent, on present i passat queden perfectament entrellaçats a nivell narratiu. L’espectador coneix la parella des del present, filmat en càmera digital, mentre que els flashbacks estan filmats en súper 16 mm, una decisió encertada que contribueix a l’estètica indie del film.

La grandesa de Blue Valentine és sens dubte la naturalitat i l’espontaneïtat que irradien els dos actors (els quals van improvisar molts diàlegs i escenes del film), i que semblen haver-se entregat d’una manera molt compromesa als seus papers i al film (del qual també en són coproductors). Tant s’hi van abocar que fins i tot van conviure durant un temps dins la casa de la pel·lícula per ficar-se dins la pell dels seus personatges i poder preparar el desgast de la relació fruit de la incomunicació i el pas del temps. Segurament es van contagiar de la passió del director (Derek Cianfrance), qui ha treballat en aquest guió durant onze anys abans de fer-lo realitat. Cal destacar que Michelle Williams va ser nominada als Oscar del 2011 com a millor actriu per aquest paper.

No es tracta simplement d’una pel·lícula romàntica i trista, sinó més aviat d’una pel·lícula plena de frescor i quotidianitat, i per això plena de duresa, la que viu un marit completament entregat a la seva dona que el rebutja, mentre ella ha perdut els sentiments que tenia i necessita coses diferents. Entre els bons i els mals moments viscuts, el film desperta una empatia poc freqüent en l’espectador. En una paraula, difícilment et deixa indiferent.

Argo

És la tercera vegada que Ben Affleck es posa rere les càmeres i es podria dir que ha sorprès tothom amb aquest thriller polític basat en fets reals. Després del seu debut a Adiós, pequeña, adiós (2007) i The town (2010), Argo és un pas endavant en la seva filmografia com a director, ja que és un projecte més ambiciós, força atractiu i molt ben resolt.

Argo és per damunt de tot un intent de ser el testimoni autèntic d’un conflicte diplomàtic que va tenir lloc l’any 1979 entre els Estats Units i Iran, un relat fidel d’uns fets que qualsevol guionista de ficció hauria volgut inventar. En els dies de la revolució islàmica iraniana encapçalada per l’aiatol·là Khomeini, uns manifestants van assaltar l’ambaixada nord-americana i van retenir una seixantena de ciutadans nord-americans. Sis diplomàtics, però, van fugir de l’edifici i van trobar refugi en l’ambaixada de Canadà. A partir d’aleshores, el govern dels EUA, amb l’ajuda de la CIA, van iniciar una operació secreta de rescat dels sis ciutadans nord- americans en col·laboració amb els serveis canadencs. El pla: fer-los passar per l’equip d’una producció de Hollywood que es trobava a Iran en busca d’exteriors exòtics per al seu film de ciència ficció.

El film comença amb una breu introducció al context polític d’Iran. A partir de llavors, l’espectador es veu immers en una història d’intriga on el centre d’interès exclusiu és la tensió que viu Tony Mendez, el protagonista i creador del pla de rescat, i els sis diplomàtics, que volen fugir del país sans i estalvis.

Argo és una història trepidant, ben narrada i que conté certs moments dignes d’una pel·lícula de Hitchcock. L’espectador té present en tot moment el context de tensió política del país (que en certa manera, no és molt llunyà a l’actualitat) però té l’atenció totalment absorta en la cursa a contrarellotge dels personatges, que corren perill i que lluiten per no fer cap pas en fals.

Produïda per George Clooney, Argo és interpretada, a part de dirigida i produïda, per Affleck. Compta amb un argument interessant i amb la presència d’actors de la talla d’Alan Arkin i John Goodman. Molt recomanable.

Dark shadows: l’últim film de Tim Burton

Al segle XVIII, Barnabas Collins (Johnny Depp) és l’home més ric i influent del poble on viu, però té la mala sort de rebutjar l’amor d’una noia que resulta ser una bruixa malèfica (Eva Green). Aquesta el converteix en vampir per condemnar-lo a viure enterrat per sempre, però Collins aconsegueix sortir-se’n d’aquesta, i torna a casa seva dos segles més tard. Allà descobreix que hi viuen els seus peculiars descendents (al capdavant dels quals hi ha la matriarca Elisabeth, interpretada per Michelle Pfeiffer) i Barnabas es proposa ajudar-los per tornar a enfortir la família i per salvar-los de les males estrugances que la bruixa vampira continua practicant sobre ells.

Dark shadows, traduïda aquí com a Sombras tenebrosas, és l’adaptació cinematogràfica d’una sèrie nord-americana de finals dels seixanta, que mai s’ha passat a la nostra televisió. Burton, un fan declarat de la sèrie (així com també el Depp i la Pfeiffer) ha volgut tirar endavant aquest projecte, que parteix d’una premisa força interessant però que no acaba de tenir un resultat brillant.

 No és pot negar que el tema sigui força burtonià. De fet el director ha explicat en moltes entrevistes que ell se sentia identificat amb la sèrie quan la veia de molt jove pel concepte de família freak i per la desubicació que sent el personatge de Barnabas Collins respecte als altres. Però el film és una comèdia amb aires de paròdia que mostra un humor més fàcil del que Burton ens tenia acostumats en els seus millors films. Una paròdia basada, essencialment, en el contrast kitch que es dóna entre el vampir (que vesteix i parla com ho faria algú del segle XVIII) i l’estètica hortera de la dècada dels 70, l’època en la qual ha reaparegut, la dècada dels hippies i de la marihuana, la dècada on van conviure Carpenters i Alice Cooper… Malgrat tot, cal reconèixer-li moments destacables, la majoria dels quals tenen a veure amb la relació d’atracció fatal que existeix entre Barnabas i la bruixa dolenta.

En resum, Dark shadows és un film divertit, ple d’elements burtonians fàcilment identificables, però no sorprenent. Té un ritme esbojarrat que em va recordar molt a Mars attacks, però potser amb un humor més superficial. La veritat és que tinc el dilema de no saber si la meva opinió es deu a les altes expectatives que sempre posem en Tim Burton, i per tant, fàcilment frustrables, o al llistó elevadíssim que ell mateix s’ha marcat amb la seva filmografia. En tot cas, Dark shadows és un film que es pot veure, i no tinc cap dubte que Burton tornarà a sorprendre’ns.

Tot esperant Dark Shadows

Divendres vinent s’estrena l’última pel·lícula de Tim Burton, Dark Shadows. I com la resta de fans incondicionals del director, espero amb candeletes poder veure-la, ja que les ganes  de tornar a gaudir de l’univers gòtic, plàstic i còmic del director són moltes. I més sabent que es tracta d’una història de vampirs, que de nou ens trobem amb el tàndem Burton- Johnny Depp (qui a part de protagonitzar el film també el produeix), i que també ofereix una nova banda sonora del gran Danny Elfman.

 

 

 

 

 

 

 

 

Aprofitant aquesta ocasió, i que és la vuitena col·laboració de Tim Burton amb Johnny Depp, us animo a què voteu quina de les vuit pel·lícules  que han fet junts és la vostra preferida.  Segur que n’hi ha de tots els gustos!

Los descendientes

Avui que té lloc la gala dels Oscar, m’he proposat trobar un moment in extremis per escriure sobre Los descendientes, una pel·lícula que fa molts dies que havia vist, però així puc fer net amb la llista de novetats que he vist aquest any, fins ara, al cinema. Jo no sé si aquest film es mereix les estatuetes a les quals està nominada o no, sincerament no té massa importància. El que és important és que una pel·lícula pagui la pena de ser vista, i sens dubte aquest és el cas de l’últim film d’Alexander Payne.

Los descendientes ens explica una història aparentment quotidiana, familiar, amb aire de comèdia, però que té certs elements que en el seu conjunt la fan diferent a les històries que normalment veiem. Per una banda, la seva ubicació, l’illa de Hawai, de la qual se’ns mostra la vida diària i la seva gent més enllà de la vessant de resort turístic. És un goig veure els paisatges que se’ns mostren, però també un toc de realitat per adonar-se que allà també hi ha indigents, malalties i problemes com arreu (el film és una adaptació de la novel·la de l’escriptora hawaiana Kaui Hart Hemmings). Per altra banda, hi ha la manera com el drama (o tragèdia, més ben dit) al qual s’han d’enfrontar els protagonistes se’ns desplega, amb una mena de serenitat que no per això deixa de ser profund i complex.

La vida de Matt King (George Clooney) dóna un gir transcendental quan la seva dona té un accident que la deixa en coma. S’ha de fer càrrec de les seves dues filles, una de deu anys i l’altra de disset, amb les quals intuïm que, segurament pel seu ritme de vida, no ha tingut una relació massa estreta. Enmig d’aquest moment tràgic, s’assabenta que la dona li era infidel i, a més a més, tot plegat coincideix amb la data en què ell, que és copropietari i administrador d’unes terres verges de l’illa, ha de vendre-les i desvincular-s’hi per sempre. Sens dubte el títol d’aquesta història guarda una simbologia força interessant entre el seu arrelament a la terra on viu, per la condició de descendent de familiars autòctons de l’illa, i la situació que travessa la seva família nuclear, que sembla que es desintegri i que ell vol recuperar.

Els protagonistes del film emprenen un viatge (com també passava a Entre copas), que serà trascendental vitalment parlant. Enfrontar-se a la mort d’una persona estimada i intentar superar la ferida que suposa una traïció matrimonial (no només el pare sinó també la filla gran, a qui costa acceptar el fet) és molt dur. Però en aquest viatge iniciàtic, l’experiència viscuda els canviarà, els aproparà uns als altres i els farà afrontar la vida d’una nova manera. És una història explicada amb molta naturalitat que, malgrat la gravetat de les coses que passen és un bany de realitat: la vida continua i les coses passen alhora; cadascuna té el seu curs i cap no es paralitzarà en el temps per evitar que un se senti superat pels esdeveniments. No, a vegades tot passa de cop, i un no té més remei que lluitar-hi o sinó enfonsar-se.

George Clooney fa, en la meva opinió, una gran interpretació. Ja ho ha demostrat moltes vegades, però aquí el veiem en un registre un pèl diferent, còmic i dramàtic a l’hora, contingut, ja que la processor del seu personatge va per dins. Clooney és acompanyat per la resta d’actors que també actuen molt bé. Potser ressalta la sorpresa de la filla gran (Shailene Woodley), i jo destacaria, en segon terme, el paper del seu amic Sid (Nick Krause), personatge clau per al punt còmic de la pel·lícula.

The artist

Setmanes després de la seva estrena, per fi he vist The artist, una pel·lícula fantàstica que cap cinèfil s’hauria de deixar perdre. Amb una pel·lícula en blanc i negre i, sobretot, muda, Michel Hazanavicius ha fet un exercici molt valent i, no es pot negar malgrat estar acumulant premis i nominacions, força arriscat. Però el resultat és una petita gran joia cinematogràfica.

The artist ens transporta al Hollywood dels anys vint, quan la meca del cinema vivia la seva autèntica època daurada i els actors i les actrius eren veritables ídols de masses. George Valentin (Jean Dujardin) és una estrella de la pantalla a qui la fama somriu, una autèntica font d’èxit i diners per al productor de les seves pel·lícules (John Goodman) i a qui no li falta de res. Galant i extrovertit, té el món als seus peus. 

A finals de la dècada, però, el cinema sonor revoluciona la indústria cinematogràfica, i les pel·lícules sonores són la nova sensació. George Valentin es veu arraconat com a actor del passat (ell mateix intenta resistir-se al cinema sonor) mentre que Peppy Miller (Bérénice Bejo), una actriu figurant amb qui va coincidir en una de les seves pel·lícules, assoleix la fama i s’erigeix com una de les estrelles de la nova era de Hollywood.

La història té, principalment, aquell encant d’una pel·lícula que agafa el cinema com a referent temàtic. En veure The artist és inevitable pensar en Cantant sota la pluja, per la narració de l’arribada del cinema sonor, o en Sunset Boulevard, per la trajectòria d’una estrella del cinema mut que no sap adaptar-se als nous temps. Amb una narració excel·lent, assistim a un autèntic rise and fall del protagonista, que tot s’ha de dir, amablement és anomenat Valentin (en clara referència, lògicament, al mite de Rodolfo Valentino). És cert que la història és arquetípica (per exemple, la decadència personal de l’actor coincideix amb la col·lectiva, el crack del 29), però té ritme, és divertida i emocionant, i heus aquí on rau la gràcia: els espectadors reconeixem aquest clixé, i d’aquesta manera compartim amb el director aquesta autèntica declaració d’amor pel cinema.

És imprescindible lloar la interpretació dels dos actors protagonistes: són expressius, còmics i amb una simpatia fabulosa (no em cansaria mai de mirar la interpretació de Bérénice Bejo, feia molt de temps que no veia una actriu tan encantadora!). I també és molt destacable la música, present en tota la pel·lícula per reforçar els sentiments de cada seqüència.

The artist, en definitiva, és un film diferent, tot un exercici d’expressivitat que ens dóna l’oportunitat de ser, per un dia, uns espectadors diferents. 

La conspiració

La primera vegada que vaig sentir parlar de La conspiració, drama històric sobre l’assassinat d’Abraham Lincoln, va ser veient-ne el tràiler promocional al cinema. Les imatges em van fer molt bona pinta, és a dir, una bona impressió, tècnicament parlant. El tema? La veritat, no m’interessava especialment, ja que a vegades penso que amb el cinema nord-americà patim una saturació abusiva dels seus temes recurrents (els seus presidents i la Casa Blanca, l’FBI, la CIA…). Però quan vaig veure que el director era el gran Robert Redford, els meus prejudicis van cedir, ho reconec. Redford té una filmografia com a director molt interessant (Gente corriente o Quiz show són per mi molt bons films) i és prou conegut per tenir unes idees polítiques diguem-ne progressistes, així que vaig trobar interessant veure què oferia en la seva nova pel·lícula.

La conspiració se centra en el judici militar que es va fer contra Mary Surratt, l’única dona acusada de conspirar contra el president dels EEUU Abraham Lincoln i de participar en la planificació del seu assassinat, així com del vicepresident i el secretari d’estat, l’any 1865, poc temps abans de finalitzar la Guerra Civil Americana. Surratt era propietària d’una pensió, en la qual els conspiradors van reunir-se de forma secreta per organitzar el complot. Entre aquestes persones hi havia el seu fill John Surratt, que va poder fugir, l’autor material del crim, l’actor de teatre John Wilkes Booth, i les altres persones que, com ella, van ser sentenciades a mort. Mary Surratt es va convertir en la primera dona executada pel govern federal dels Estats Units.

La història se centra en el personatge d’aquesta dona i en la relació que estableix amb el seu advocat defensor, Frederick Aiken, un jove soldat del bàndol unionista, acabat de tornar del front de guerra contra els confederats. Aquest advocat es troba davant la difícil decisió de defensar els drets de l’acusada davant la justícia, una dona del sud confederat, una dona que pertany al bàndol contra el que ha lluitat i que està a punt de declarar-se perdedor de la guerra.

En un moment polític convuls i ple de tensions com aquest, i sota el shock que suposa l’assassinat del president, el judici està al punt de mira de tota la societat, i les pressions i les ganes de venjança es respiren en l’ambient. Pot, en aquestes circumstàncies, fer-se un judici just? 

Més enllà de pretendre explicar la veritat sobre els fets històrics, el que és interessant del film són dos punts. Per una banda, el plantejament del dilema ètic en què es troba l’advocat, que s’esforça per distanciar-se dels prejudicis i els sentiments més viscerals per tal de poder oferir una defensa justa a l’acusada. En aquest sentit, veure com el protagonista s’enfronta a un dilema moral d’aquesta magnitud em recorda molt a Quiz show, i ho trobo curiós. Per altra banda, la instrumentalització política del cas, des del propi govern, fa que ens adonem de com poc canvien les coses en la política i al llarg de la història (ho veiem a En el nom del pare, o Salvador, per citar només un parell d’exemples també portats al cinema). Robert Redford convida a reflexionar-hi des del nostre present.

Es tracta, en definitiva, d’una pel·lícula sòbria, ben interpretada i ben dirigida. Destaca, especialment, per aconseguir una recreació històrica molt elaborada, amb una ambientació excel·lent (només cal comparar les imatges del film amb les fotografies reals) i un important treball de documentació.

Un dios salvaje

L’última pel·lícula de Roman Polanski, Un dios salvaje és una comèdia molt divertida, una sàtira punyent sobre la conducta humana que atrapa l’espectador per la quantitat d’aspectes quotidians que hi pot trobar i pels elements amb els quals s’hi pot sentir identificat. Es tracta de l’adaptació al cinema d’una obra de teatre que ha tingut èxit arreu on s’ha estrenat (no fa pas gaire la van fer al Teatre Goya de Barcelona). Polanski ha comptat amb l’autora de l’obra, Yasmina Reza, per adaptar-ne el guió, fet que segurament és la clau de l’èxit del film: un text rodó potenciat per la gran interpretació de quatre únics actors (i quins actors!) que es passen tota la història discutint dins d’un pis. 

Dos matrimonis es troben a casa d’un d’ells per intentar reconciliar-se després que els seus fills s’han barallat, amb el resultat que un ha lesionat l’altre colpejant-lo a la cara amb un pal. Les dues parelles semblen aparentment disposades a parlar-ne cordialment, però el que comença sent una reunió plena de bons modals i bones intencions, acaba com el rosari de l’aurora. 

Com un teixit ben entrellaçat, el guió va oferint moments diversos en què les relacions entre els personatges van canviant: els atacs, les ofenses, les susceptibilitats o les complicitats que es van produint porten a un seguit de situacions que qui més qui menys ha viscut a la vida real. El que

passa entre els quatre personatges és un retrat de la naturalesa humana, en què els personatges poden arribar a treure la seva part més primitiva, lluny de les normes socials pròpies de la gent civilitzada (qui, per exemple, no es defensa atacant quan se sent atacat? ). I aquesta és la gràcia de la comèdia.

És molt interessant el joc d’aliances que s’estableix al llarg de la trobada: hi ha moments per a la guerra de sexes, quan les dones critiquen el comportament dels seus homes i aquests fan pinya, però el cert és que els atacs es disparen des de totes bandes i, finalment, s’embolica tant la troca que tots acaben contra tots. I això és perquè en realitat, el tema que els havia reunit, la baralla entre els seus fills d’onze anys, poc importa als quatre adults. En canvi, les disputes verbals treuen a la superfície retrets i frustracions dels personatges, que posen en evidència la complexitat de les relacions matrimonials.

Sens dubte l’elecció dels quatre actors ha sigut un gran encert per al film, ja que tots tenen força interpretativa i tots tenen grans moments. Els pares del nen agredit són interpretats per Jodie Foster, a qui pocs cops hem vist en un registre còmic, i John C. Reilly (a qui sempre he considerat un gran actor secundari). Els pares del nen agressor són Christoph Waltz (un plaer tornar-lo a veure després d’interpretar el malvat nazi a Malditos bastardos) i Kate Winslet, que demostra una gran vis còmica.

En definitiva, és un film molt recomanable de veure. L’espectador es pot divertir intentant reconèixer les diferents personalitats dels personatges, que són molt diferents entre ells, i qui sap si veure-s’hi potencialment reflectit. Tenint en compte les perles que deixen anar tots ells, pot ser una bona catarsi identificar-se amb algun d’ells… o no!

Melancholia, de Lars von Trier

No trobo millor manera d’inaugurar aquest bloc cinèfil que fer-ho amb la crítica d’una pel·lícula que m’ha impactat i meravellat com poques. Confesso que des del moment en què vaig sortir de l’Auditori del Festival de Sitges (on es va projectar després d’haver passat per Cannes) vaig saber que passaria a formar part de les meves pel•lícules de referència.

Melancholia, de Lars von Trier, és un film espectacular, sensacional, una obra mestra plena de sensibilitat i de brutalitat alhora. Explica la relació entre dues germanes, Justine i Claire, durant els dies en què un planeta s’acosta perillosament a la Terra. Són moltes les pel·lícules que han tractat sobre l’apocalipsi, però a Melancolia, Trier ho fa des d’un punt de vista original, establint un simbolisme clar entre el personatge de la Justine, que pateix de depressió, i el planeta fatídic, anomenat Malenconia. És una pel·lícula de ciència ficció, sí, però també és una història en què el tema principal és aquest estat d’ànim i la concepció de la vida i del món des d’aquesta perspectiva. Lars von Trier, ha passat per una depressió i es considera ell mateix un melancòlic. Es tracta, doncs, d’una pel·lícula molt personal, com ho són, de fet, totes les que ha fet anteriorment.

 Abans de continuar, aviso els lectors que el que segueix revela coses de la pel·lícula que és recomanable no saber abans de veure-la. Atenció doncs amb aquest spoiler!

Estructurat en tres parts ben diferenciades, el film té un pròleg i dues parts relacionades amb cadascuna de les germanes. Un pròleg magnífic amb música de Wagner exposa una sèrie d’imatges alentides que ens avancen el que estem a punt de veure. No és la primera vegada que Trier estructura les seves històries en capítols; de fet, el pròleg guarda moltes similituds amb el de la seva anterior pel·lícula, la polèmica però genial Anticrist. En la primera part, on tot gira al voltant de Justine (Kirsten Dunst), la protagonista celebra la seva boda organitzada amb minuciositat per la seva germana Claire, en el fabulós hotel que regenta juntament amb el seu marit. Justine és aliena a la festa, no és capaç de ser feliç i es tanca en ella mateixa a la vegada que alguna cosa l’inquieta quan mira al cel.

A la segona part, Claire (Charlotte Gainsbourg), amb cert sentiment maternal, acull la seva germana depressiva a casa, ja que es troba en un estat que quasi no es pot valdre per ella mateixa. Però la Claire també té les seves pròpies angoixes: li preocupa el que sent a les notícies sobre un planeta que és a punt de xocar contra la Terra. 

Si bé la primera part està filmada amb un estil molt proper al Dogma del qual Trier en va ser un impulsor (càmera en mà i una filmació molt realista sense artificialitats), la segona part és diferent. Els fets se succeeixen d’una manera més inquietant provocant una tensió enorme. L’aproximació inexorable del planeta, que els científics afirmen que sobrevolarà la Terra mentre que altres veus diuen que hi xocarà, deixa l’espectador indefens igual que els protagonistes, enmig d’un dels malsons més terribles que jo he vist mai al cinema. Quina escapatòria pot haver davant d’aquesta situació? Cap ni una, davant d’això, només queden dues opcions: la desesperació o la resignació. Arribats a aquest punt és clar que la Justine encara l’esdeveniment amb més indiferència que la seva germana; ella ja ha fet el procés de resignació. La Claire, en canvi, tot just veu com els seus temors es fan realitat, i poc temps li queda per assumir-ho. L’espectador, sens dubte, s’identifica amb ella.

Un dels aspectes més fascinants de Melancolia és el romanticisme que tenyeix tota la pel·lícula. És plena de referències literàries i artístiques que la fan molt evocadora. Des de la mansió on té lloc la història, que fa pensar clarament en el castell de Hamlet, a l’aparició d’obres pictòriques com el famós quadre Ofèlia de John Everett Millais, per seguidament veure, com si es tractés d’una picada d’ullet, una imatge de la protagonista flotant per un riu, igual que el personatge de Shakespeare. I tot acompanyat pel fabulós preludi de Tristany i Isolda de Wagner que, com si es tractés d’un personatge més, apareix insistentment una i altra vegada amb la seva evocadora tristesa, des del principi fins al final apoteòsic. Argumentalment aquest univers romàntic va més enllà, en el moment que el director fa servir la concepció romàntica que els melancòlics o depressius posseeixen una agudesa especial per percebre el futur, com si tinguessin una vinculació estreta amb els astres i la natura.

Un altre element que no es pot passar per alt és la bellesa del film. Totes les pel·lícules del director danès són molt estètiques, però a Melancholia arriba a un resultat màxim: és tota una exhibició d’imatges sublims, amb uns efectes digitals i un so espectaculars. Potser el que més atrau l’espectador és el contrast entre aquesta bellesa visual i la destrucció que amaga la història. Quan la Claire mira per primer cop el planeta Malencolia a través del telescopi, diu que sembla un planeta amicable. Tot un comentari irònic que l’espectador rep amb cert pànic.

La pel·lícula ofereix un repartiment estel·lar (Keith Sutherland, John Hurt, Charlotte Rampling, Stellan Skargard) encapçal·lat per una fantàstica Kirsten Dunst i una meravellosa Charlotte Gainsbourg. Trier acostuma a escriure papers per a actrius que han acabat sent premiades per les seves interpretacions, especialment amb la reconeguda Palma d’Or del Festival de Cannes: Bjork ho va aconseguir per Dancer in the dark, la mateixa Charlotte Gainsburg per l’extraordinari treball a Antichrist i aquest cop la Kirsten Dunst per Melancholia. Personalment, la interpretació de Charlotte Gainsbourg, que construeix una mare i germana sensible, dolça però forta, és una de les coses que més m’han captivat de la pel·lícula.

El director danès descriu Melancholia com un film sobre la fi del món, però que té un final feliç. Justine (alter ego de Trier) sap que la vida a la Terra és l’única que existeix i no per gaire temps. La natura és malvada i si la vida humana desapareix, ningú ni res la trobarà a faltar. Un cop dur, o segurament una lucidesa innegable. I el més esfereïdor és que, després de veure uns dels millor finals de pel·lícula que s’han vist en dècades, l’espectador surt al carrer i mira al cel: surt amb la sensació que res no prova que el que passa a la pel·lícula no pugui passar a la realitat.