FELIÇ ANY NOU!

Hitchcock en HD

Que bé que de tant en tant hi hagi iniciatives cinèfiles que se surtin de la imperiosa novetat. Des d’aquest mes d’abril, els cinemes Verdi de Barcelona projecten quatre pel·lícules del mestre Alfred Hitchcock restaurades en HD. Diversió assegurada per aquells qui ja les han vistes i una ocasió fantàstica per qui encara no ha vist mai Vértigo, Con la muerte en los talones, Psicosis i Los pájaros. Una oportunitat genial per fer un bon revival cinèfil, a preu assequible i amb un públic completament entregat.

Ja que la pel·lícula que vaig anar a veure va ser North by northwest (que per mi destaca per tenir una gran dosi de l’humor tant típic i entrenyable del Hitchcock) deixo un video promocional de la pel·lícula on hi intervé ell mateix. Segur que així és més fàcil deixar-se convèncer!

Placebo vs. Metropolis

Avui, mentre anava a la feina enxovada al vagó de metro i amb els auriculars posats, he escoltat Slave to the wage, del grup anglès Placebo. És una cançó que sempre que la sento em fa recordar el seu videoclip, el qual, a la vegada, sempre em fa pensar en Metropolis. No és que el videoclip recreï l’escenografia del film, ni tampoc la història, però sempre he cregut que es devien d’haver inspirat en el film de Fritz Lang per fer-lo.

La cançó parla de l’esclavatge al treball, de ser esclau del salari, i de les ganes d’escapar d’una feina impersonal i deshumanitzadora. D’aquí, també, la meva associació d’idees. Qui no recorda aquells obrers de Metropolis que van cap al seu lloc de treball quan comença el seu torn en massa i amb el cap cot? El videoclip òbviament té un estil més elegant que la pel·lícula, però té una estètica futurista que, en fer-me pensar en el film alemany, em demostra com de vigent és encara la modernitat d’aquest, i com el seu avantguardisme dóna mil voltes a molts gustos estètics actuals.

Què dir de Metropolis! És una pel·lícula increïblement sorprenent.

Inauguració de la Filmoteca de Catalunya

Ahir vaig poder gaudir de la nova Filmoteca de Catalunya, en el seu primer dia de programació regular, i això mereix ni que sigui un petit post. Molt temps després del que estava previst, la nova Filmoteca ja és una realitat que ens obre les portes a la Plaça Salvador Seguŕ del barri del Raval.

Després d’una jornada de portes obertes el passat cap de setmana, perquè la gent pogués visitar tots els espais que ofereix (dues sales de projeccions, una botiga especialitzada i una sala d’exposicions, a més d’una cafeteria encara no inaugurada), ahir es van fer tres sessions repartides entre les dues sales: la pel·lícula argentina El hombre de al lado, West side story (per celebrar els seus 50 anys) i un passi especial on es van poder veure tres projeccions ben interessants:

• La symphonie bizarre (1909), curtmetratge del director pioner del cinema mut Segundo de Chomón.

• Espanya al dia (1938), un noticiari de Laya Films, la productora de la Generalitat de Catalunya republicana. Projecció relacionada amb l’exposició que la Filmoteca també ofereix sobre el cinema de la Guerra Civil, ara que es compleixen 75 anys de l’inici del conflicte.

• Esmalt i betum. Memòria cinematogràfica de Catalunya (2011), un muntatge pupurri fet per l’equip de la Filmoteca a partir d’imatges diverses extretes de pel·lícules catalanes de totes les èpoques, tota una declaració d’intencions del paper que té la Filmoteca quant a la conservació i difusió de patrimoni cinematogràfic català.

En definitiva, assistir a aquesta sessió especial va ser molt interessant i curiós pel que es va poder veure i, sobretot, per la il·lusió de fer el tret de sortida a la nova etapa de la Filmoteca, que segur que ens reserva grans vivències en les programacions que organitzarà a partir d’ara.

BONES FESTES!

L’última projecció

Abans d’ahir vaig anar a la Filmoteca a veure la penúltima de les seves projeccions al cinema Aquitània, local on just feia vint anys que s’hi va traslladar i que ara ha tancat per  sempre. La nova seu de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya s’ha construït al cor del Raval, i pel que he sentit, el canvi és cap a molt millor, ja que ofereix molts més recursos i una estructura més àmplia: dues sales de projecció, una sala d’exposicions i la biblioteca. Ja tinc ganes d’anar-hi.

Però què tindrà una sala de cinema quan tanca les portes que provoca tanta nostàlgia… Quan ets habitual d’una filmoteca, que és més que una sala de cinema, el lloc se’t torna familiar. Acostumes a veure les mateixes cares, sens complicitat amb les altres persones que fan cua a l’entrada (sovint una cua llarga, faci fred o plogui, com dilluns passat!), i les projeccions es viuen col·lectivament d’una forma més apassionada (amb riures i aplaudiments mitòmans, per exemple). Els records inevitablement estan lligats a les pel·lícules que hi has anat a veure i a les emocions que t’han despertat. Veure clàssics en pantalla gran, novetats i reestrenes, cicles i monogràfics, pel·lícules inèdites… heus aquí la màgia d’una filmoteca.

Com a comiat, i conscient de l’emotivitat de l’esdeveniment, la Filmoteca va oferir amb entrada gratuïta tres sessions molt ben triades: El último show (de Robert Altman), The last picture show (Peter Bogdanovich) i Rio Rojo (Howard Hawks). Jo vaig veure el gran clàssic de Bogdanovich.

The last picture show és un film de l’any 1971, rodat en blanc i negre i ambientat en un poble gris de Texas a principis dels anys 50. Els nois, a punt d’abandonar l’adolescència, passen el temps tan bé com poden dins de la monotonia que els ofereix el poble; juguen a l’equip de futbol, passen hores mortes al bar del poble i veuen totes les pel·lícules que passen al cinema, que és a punt de tancar degut als nous temps on la televisió és omnipotent.

Amb una fotografia meravellosa, una música evocadora i un càsting de luxe amb uns aleshores joveníssims i desconeguts actors (Jeff Bridges, Timmoty Bottoms, Cybill Shepherd), i Ben Johnson i Cloris Leachman, que van guanyar un Oscar com a actor i actriu secundaris, la pel·lícula és un homenatge a la joventut, així com també al cinema, l’única diversió que realment ha permès els protagonistes somniar i evadir-se. Un film replet de nostàlgia sobre el pas del temps i els canvis que comporta, una mirada sobre la vida d’un gran director i cinèfil.

              És per això que veure The last picture show en aquesta especial ocasió va ser fantàstic, arrodonit pel posterior torn de paraules moderat pel director de la Filmoteca, l’Esteve Riambau, en el qual es van explicar anècdotes i experiències divertides dels vint anys del cinema Aquitània. Un bon espectacle final per tancar aquesta etapa, doncs, ara les espectatives i les ganes de gaudir a la nova seu són màximes. És una alegria que en els temps que corren una institució cultural hagi pogut fer realitat un projecte ambiciós. Felicitats, Filmoteca.

Benvinguts!

Heu entrat a un bloc sobre cinema. Bé, més aviat, sóc jo la benvinguda, ja que per primer cop em proposo fer un bloc personal. I és personal perquè la intenció és escriure-hi sobre les pel·lícules que veig o rememoro, o comentar qualsevol cosa relacionada amb el cinema. I què poc costa relacionar-ho tot amb el cinema! Gràcies per la visita, i si també patiu de cinefília, comenteu, comenteu, que farem tertúlia.

«.El que de debò importa és el que t’agrada, no com ets. Llibres, discos, pel·lícules – aquestes coses són les que importen».

Nick Hornby, Alta fidelitat, 1995