In Bruges

No hi ha res més oportú que passar les vacances a la ciutat de Bruges i tenir l’oportunitat de veure, al cap de pocs dies, una pel·lícula filmada en aquesta ciutat tant especial, a la Filmoteca de Catalunya, dins del cicle Una ciutat, un film.

In Bruges és un film de l’any 2008, firmat per Martin McDonagh, que com el seu títol deixa entreveure té aquesta ciutat flamenca com a protagonista destacada. No només perquè és allà on està rodat aquest thriller còmico-dramàtic, sinó perquè la ciutat medieval més ben conservada de Bèlgica és omnipresent en el guió i la trama de la pel·lícula d’una manera ben sorprenent.

Dos sicaris irlandesos han dut a terme a Londres un cop que ha acabat malament de forma inesperada, i són enviats a Bruges per Harry, el seu cap mafiós, perquè s’hi amaguin durant uns dies fins que rebin la seva trucada amb noves ordres. Així és com Ray (Colin Farrell) i Ken (Brendan Gleeson) han de compartir una habitació en un hostal i esperar pacientment. Les actituds oposades que els dos companys tenen davant la situació és un punt que dóna molt de joc en el guió i que permet veure la química que hi ha entre els dos actors. En Ray no entén per què s’han hagut d’amagar a Bruges, una ciutat que ni sabia que existia, està fastiguejat i només desitja tornar a Dublin. En Ken, en canvi, més resignat, està disposat a prendre-s’ho amb calma i aprofitar el temps fent turisme.

La ciutat passa a primer pla amb originalitat gràcies al guió tan rodó escrit pel mateix director que ens regala converses a vegades divertides, hilarants, surrealistes o dramàtiques. En efecte, els protagonistes visiten museus, passegen en barca pels canals, seuen a la terrassa de la Plaça del Mercat, pugen a la torre Belfort, descansen al Koningin Astrid Park i, com no, beuen cervesa belga. Fins i tot arriben a conèixer personatges ben peculiars, com un actor nordamericà nan que està rodant una pel·lícula entre els edificis medievals de la ciutat i amb qui estableixen una relació un pèl estranya.

Quan finalment Ken rep la trucada que esperaven d’en Harry (Ralph Fiennes), la situació s’embolica força, perquè l’ordre que rep és ben crítica. A partir d’aleshores, el cap dels dos assassins a sou que fins llavors estava en un segon terme no té més remei que viatjar fins a Bruges per acabar ell mateix amb tot plegat i participar així en el desenllaç trepidant del film.

In Bruges és una pel·lícula de petites dimensions, potser, però ambiciosa amb la història tan curiosa que explica. El seguit de peripècies i despropòsits que viuen els protagonistes, la gran interpretació dels actors i, sobretot, la capacitat del guió per dotar fins al més petit detall d’importància per al tancament de la trama, fan que aquest film inclassificable sigui molt recomanable per passar una bona estona.

Inauguració de la Filmoteca de Catalunya

Ahir vaig poder gaudir de la nova Filmoteca de Catalunya, en el seu primer dia de programació regular, i això mereix ni que sigui un petit post. Molt temps després del que estava previst, la nova Filmoteca ja és una realitat que ens obre les portes a la Plaça Salvador Seguŕ del barri del Raval.

Després d’una jornada de portes obertes el passat cap de setmana, perquè la gent pogués visitar tots els espais que ofereix (dues sales de projeccions, una botiga especialitzada i una sala d’exposicions, a més d’una cafeteria encara no inaugurada), ahir es van fer tres sessions repartides entre les dues sales: la pel·lícula argentina El hombre de al lado, West side story (per celebrar els seus 50 anys) i un passi especial on es van poder veure tres projeccions ben interessants:

• La symphonie bizarre (1909), curtmetratge del director pioner del cinema mut Segundo de Chomón.

• Espanya al dia (1938), un noticiari de Laya Films, la productora de la Generalitat de Catalunya republicana. Projecció relacionada amb l’exposició que la Filmoteca també ofereix sobre el cinema de la Guerra Civil, ara que es compleixen 75 anys de l’inici del conflicte.

• Esmalt i betum. Memòria cinematogràfica de Catalunya (2011), un muntatge pupurri fet per l’equip de la Filmoteca a partir d’imatges diverses extretes de pel·lícules catalanes de totes les èpoques, tota una declaració d’intencions del paper que té la Filmoteca quant a la conservació i difusió de patrimoni cinematogràfic català.

En definitiva, assistir a aquesta sessió especial va ser molt interessant i curiós pel que es va poder veure i, sobretot, per la il·lusió de fer el tret de sortida a la nova etapa de la Filmoteca, que segur que ens reserva grans vivències en les programacions que organitzarà a partir d’ara.

L’última projecció

Abans d’ahir vaig anar a la Filmoteca a veure la penúltima de les seves projeccions al cinema Aquitània, local on just feia vint anys que s’hi va traslladar i que ara ha tancat per  sempre. La nova seu de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya s’ha construït al cor del Raval, i pel que he sentit, el canvi és cap a molt millor, ja que ofereix molts més recursos i una estructura més àmplia: dues sales de projecció, una sala d’exposicions i la biblioteca. Ja tinc ganes d’anar-hi.

Però què tindrà una sala de cinema quan tanca les portes que provoca tanta nostàlgia… Quan ets habitual d’una filmoteca, que és més que una sala de cinema, el lloc se’t torna familiar. Acostumes a veure les mateixes cares, sens complicitat amb les altres persones que fan cua a l’entrada (sovint una cua llarga, faci fred o plogui, com dilluns passat!), i les projeccions es viuen col·lectivament d’una forma més apassionada (amb riures i aplaudiments mitòmans, per exemple). Els records inevitablement estan lligats a les pel·lícules que hi has anat a veure i a les emocions que t’han despertat. Veure clàssics en pantalla gran, novetats i reestrenes, cicles i monogràfics, pel·lícules inèdites… heus aquí la màgia d’una filmoteca.

Com a comiat, i conscient de l’emotivitat de l’esdeveniment, la Filmoteca va oferir amb entrada gratuïta tres sessions molt ben triades: El último show (de Robert Altman), The last picture show (Peter Bogdanovich) i Rio Rojo (Howard Hawks). Jo vaig veure el gran clàssic de Bogdanovich.

The last picture show és un film de l’any 1971, rodat en blanc i negre i ambientat en un poble gris de Texas a principis dels anys 50. Els nois, a punt d’abandonar l’adolescència, passen el temps tan bé com poden dins de la monotonia que els ofereix el poble; juguen a l’equip de futbol, passen hores mortes al bar del poble i veuen totes les pel·lícules que passen al cinema, que és a punt de tancar degut als nous temps on la televisió és omnipotent.

Amb una fotografia meravellosa, una música evocadora i un càsting de luxe amb uns aleshores joveníssims i desconeguts actors (Jeff Bridges, Timmoty Bottoms, Cybill Shepherd), i Ben Johnson i Cloris Leachman, que van guanyar un Oscar com a actor i actriu secundaris, la pel·lícula és un homenatge a la joventut, així com també al cinema, l’única diversió que realment ha permès els protagonistes somniar i evadir-se. Un film replet de nostàlgia sobre el pas del temps i els canvis que comporta, una mirada sobre la vida d’un gran director i cinèfil.

              És per això que veure The last picture show en aquesta especial ocasió va ser fantàstic, arrodonit pel posterior torn de paraules moderat pel director de la Filmoteca, l’Esteve Riambau, en el qual es van explicar anècdotes i experiències divertides dels vint anys del cinema Aquitània. Un bon espectacle final per tancar aquesta etapa, doncs, ara les espectatives i les ganes de gaudir a la nova seu són màximes. És una alegria que en els temps que corren una institució cultural hagi pogut fer realitat un projecte ambiciós. Felicitats, Filmoteca.