Argo

És la tercera vegada que Ben Affleck es posa rere les càmeres i es podria dir que ha sorprès tothom amb aquest thriller polític basat en fets reals. Després del seu debut a Adiós, pequeña, adiós (2007) i The town (2010), Argo és un pas endavant en la seva filmografia com a director, ja que és un projecte més ambiciós, força atractiu i molt ben resolt.

Argo és per damunt de tot un intent de ser el testimoni autèntic d’un conflicte diplomàtic que va tenir lloc l’any 1979 entre els Estats Units i Iran, un relat fidel d’uns fets que qualsevol guionista de ficció hauria volgut inventar. En els dies de la revolució islàmica iraniana encapçalada per l’aiatol·là Khomeini, uns manifestants van assaltar l’ambaixada nord-americana i van retenir una seixantena de ciutadans nord-americans. Sis diplomàtics, però, van fugir de l’edifici i van trobar refugi en l’ambaixada de Canadà. A partir d’aleshores, el govern dels EUA, amb l’ajuda de la CIA, van iniciar una operació secreta de rescat dels sis ciutadans nord- americans en col·laboració amb els serveis canadencs. El pla: fer-los passar per l’equip d’una producció de Hollywood que es trobava a Iran en busca d’exteriors exòtics per al seu film de ciència ficció.

El film comença amb una breu introducció al context polític d’Iran. A partir de llavors, l’espectador es veu immers en una història d’intriga on el centre d’interès exclusiu és la tensió que viu Tony Mendez, el protagonista i creador del pla de rescat, i els sis diplomàtics, que volen fugir del país sans i estalvis.

Argo és una història trepidant, ben narrada i que conté certs moments dignes d’una pel·lícula de Hitchcock. L’espectador té present en tot moment el context de tensió política del país (que en certa manera, no és molt llunyà a l’actualitat) però té l’atenció totalment absorta en la cursa a contrarellotge dels personatges, que corren perill i que lluiten per no fer cap pas en fals.

Produïda per George Clooney, Argo és interpretada, a part de dirigida i produïda, per Affleck. Compta amb un argument interessant i amb la presència d’actors de la talla d’Alan Arkin i John Goodman. Molt recomanable.

Los descendientes

Avui que té lloc la gala dels Oscar, m’he proposat trobar un moment in extremis per escriure sobre Los descendientes, una pel·lícula que fa molts dies que havia vist, però així puc fer net amb la llista de novetats que he vist aquest any, fins ara, al cinema. Jo no sé si aquest film es mereix les estatuetes a les quals està nominada o no, sincerament no té massa importància. El que és important és que una pel·lícula pagui la pena de ser vista, i sens dubte aquest és el cas de l’últim film d’Alexander Payne.

Los descendientes ens explica una història aparentment quotidiana, familiar, amb aire de comèdia, però que té certs elements que en el seu conjunt la fan diferent a les històries que normalment veiem. Per una banda, la seva ubicació, l’illa de Hawai, de la qual se’ns mostra la vida diària i la seva gent més enllà de la vessant de resort turístic. És un goig veure els paisatges que se’ns mostren, però també un toc de realitat per adonar-se que allà també hi ha indigents, malalties i problemes com arreu (el film és una adaptació de la novel·la de l’escriptora hawaiana Kaui Hart Hemmings). Per altra banda, hi ha la manera com el drama (o tragèdia, més ben dit) al qual s’han d’enfrontar els protagonistes se’ns desplega, amb una mena de serenitat que no per això deixa de ser profund i complex.

La vida de Matt King (George Clooney) dóna un gir transcendental quan la seva dona té un accident que la deixa en coma. S’ha de fer càrrec de les seves dues filles, una de deu anys i l’altra de disset, amb les quals intuïm que, segurament pel seu ritme de vida, no ha tingut una relació massa estreta. Enmig d’aquest moment tràgic, s’assabenta que la dona li era infidel i, a més a més, tot plegat coincideix amb la data en què ell, que és copropietari i administrador d’unes terres verges de l’illa, ha de vendre-les i desvincular-s’hi per sempre. Sens dubte el títol d’aquesta història guarda una simbologia força interessant entre el seu arrelament a la terra on viu, per la condició de descendent de familiars autòctons de l’illa, i la situació que travessa la seva família nuclear, que sembla que es desintegri i que ell vol recuperar.

Els protagonistes del film emprenen un viatge (com també passava a Entre copas), que serà trascendental vitalment parlant. Enfrontar-se a la mort d’una persona estimada i intentar superar la ferida que suposa una traïció matrimonial (no només el pare sinó també la filla gran, a qui costa acceptar el fet) és molt dur. Però en aquest viatge iniciàtic, l’experiència viscuda els canviarà, els aproparà uns als altres i els farà afrontar la vida d’una nova manera. És una història explicada amb molta naturalitat que, malgrat la gravetat de les coses que passen és un bany de realitat: la vida continua i les coses passen alhora; cadascuna té el seu curs i cap no es paralitzarà en el temps per evitar que un se senti superat pels esdeveniments. No, a vegades tot passa de cop, i un no té més remei que lluitar-hi o sinó enfonsar-se.

George Clooney fa, en la meva opinió, una gran interpretació. Ja ho ha demostrat moltes vegades, però aquí el veiem en un registre un pèl diferent, còmic i dramàtic a l’hora, contingut, ja que la processor del seu personatge va per dins. Clooney és acompanyat per la resta d’actors que també actuen molt bé. Potser ressalta la sorpresa de la filla gran (Shailene Woodley), i jo destacaria, en segon terme, el paper del seu amic Sid (Nick Krause), personatge clau per al punt còmic de la pel·lícula.