Argo

És la tercera vegada que Ben Affleck es posa rere les càmeres i es podria dir que ha sorprès tothom amb aquest thriller polític basat en fets reals. Després del seu debut a Adiós, pequeña, adiós (2007) i The town (2010), Argo és un pas endavant en la seva filmografia com a director, ja que és un projecte més ambiciós, força atractiu i molt ben resolt.

Argo és per damunt de tot un intent de ser el testimoni autèntic d’un conflicte diplomàtic que va tenir lloc l’any 1979 entre els Estats Units i Iran, un relat fidel d’uns fets que qualsevol guionista de ficció hauria volgut inventar. En els dies de la revolució islàmica iraniana encapçalada per l’aiatol·là Khomeini, uns manifestants van assaltar l’ambaixada nord-americana i van retenir una seixantena de ciutadans nord-americans. Sis diplomàtics, però, van fugir de l’edifici i van trobar refugi en l’ambaixada de Canadà. A partir d’aleshores, el govern dels EUA, amb l’ajuda de la CIA, van iniciar una operació secreta de rescat dels sis ciutadans nord- americans en col·laboració amb els serveis canadencs. El pla: fer-los passar per l’equip d’una producció de Hollywood que es trobava a Iran en busca d’exteriors exòtics per al seu film de ciència ficció.

El film comença amb una breu introducció al context polític d’Iran. A partir de llavors, l’espectador es veu immers en una història d’intriga on el centre d’interès exclusiu és la tensió que viu Tony Mendez, el protagonista i creador del pla de rescat, i els sis diplomàtics, que volen fugir del país sans i estalvis.

Argo és una història trepidant, ben narrada i que conté certs moments dignes d’una pel·lícula de Hitchcock. L’espectador té present en tot moment el context de tensió política del país (que en certa manera, no és molt llunyà a l’actualitat) però té l’atenció totalment absorta en la cursa a contrarellotge dels personatges, que corren perill i que lluiten per no fer cap pas en fals.

Produïda per George Clooney, Argo és interpretada, a part de dirigida i produïda, per Affleck. Compta amb un argument interessant i amb la presència d’actors de la talla d’Alan Arkin i John Goodman. Molt recomanable.

The artist

Setmanes després de la seva estrena, per fi he vist The artist, una pel·lícula fantàstica que cap cinèfil s’hauria de deixar perdre. Amb una pel·lícula en blanc i negre i, sobretot, muda, Michel Hazanavicius ha fet un exercici molt valent i, no es pot negar malgrat estar acumulant premis i nominacions, força arriscat. Però el resultat és una petita gran joia cinematogràfica.

The artist ens transporta al Hollywood dels anys vint, quan la meca del cinema vivia la seva autèntica època daurada i els actors i les actrius eren veritables ídols de masses. George Valentin (Jean Dujardin) és una estrella de la pantalla a qui la fama somriu, una autèntica font d’èxit i diners per al productor de les seves pel·lícules (John Goodman) i a qui no li falta de res. Galant i extrovertit, té el món als seus peus. 

A finals de la dècada, però, el cinema sonor revoluciona la indústria cinematogràfica, i les pel·lícules sonores són la nova sensació. George Valentin es veu arraconat com a actor del passat (ell mateix intenta resistir-se al cinema sonor) mentre que Peppy Miller (Bérénice Bejo), una actriu figurant amb qui va coincidir en una de les seves pel·lícules, assoleix la fama i s’erigeix com una de les estrelles de la nova era de Hollywood.

La història té, principalment, aquell encant d’una pel·lícula que agafa el cinema com a referent temàtic. En veure The artist és inevitable pensar en Cantant sota la pluja, per la narració de l’arribada del cinema sonor, o en Sunset Boulevard, per la trajectòria d’una estrella del cinema mut que no sap adaptar-se als nous temps. Amb una narració excel·lent, assistim a un autèntic rise and fall del protagonista, que tot s’ha de dir, amablement és anomenat Valentin (en clara referència, lògicament, al mite de Rodolfo Valentino). És cert que la història és arquetípica (per exemple, la decadència personal de l’actor coincideix amb la col·lectiva, el crack del 29), però té ritme, és divertida i emocionant, i heus aquí on rau la gràcia: els espectadors reconeixem aquest clixé, i d’aquesta manera compartim amb el director aquesta autèntica declaració d’amor pel cinema.

És imprescindible lloar la interpretació dels dos actors protagonistes: són expressius, còmics i amb una simpatia fabulosa (no em cansaria mai de mirar la interpretació de Bérénice Bejo, feia molt de temps que no veia una actriu tan encantadora!). I també és molt destacable la música, present en tota la pel·lícula per reforçar els sentiments de cada seqüència.

The artist, en definitiva, és un film diferent, tot un exercici d’expressivitat que ens dóna l’oportunitat de ser, per un dia, uns espectadors diferents.