La primera vegada que vaig sentir parlar de La conspiració, drama històric sobre l’assassinat d’Abraham Lincoln, va ser veient-ne el tràiler promocional al cinema. Les imatges em van fer molt bona pinta, és a dir, una bona impressió, tècnicament parlant. El tema? La veritat, no m’interessava especialment, ja que a vegades penso que amb el cinema nord-americà patim una saturació abusiva dels seus temes recurrents (els seus presidents i la Casa Blanca, l’FBI, la CIA…). Però quan vaig veure que el director era el gran Robert Redford, els meus prejudicis van cedir, ho reconec. Redford té una filmografia com a director molt interessant (Gente corriente o Quiz show són per mi molt bons films) i és prou conegut per tenir unes idees polítiques diguem-ne progressistes, així que vaig trobar interessant veure què oferia en la seva nova pel·lícula.
La conspiració se centra en el judici militar que es va fer contra Mary Surratt, l’única dona acusada de conspirar contra el president dels EEUU Abraham Lincoln i de participar en la planificació del seu assassinat, així com del vicepresident i el secretari d’estat, l’any 1865, poc temps abans de finalitzar la Guerra Civil Americana. Surratt era propietària d’una pensió, en la qual els conspiradors van reunir-se de forma secreta per organitzar el complot. Entre aquestes persones hi havia el seu fill John Surratt, que va poder fugir, l’autor material del crim, l’actor de teatre John Wilkes Booth, i les altres persones que, com ella, van ser sentenciades a mort. Mary Surratt es va convertir en la primera dona executada pel govern federal dels Estats Units.
La història se centra en el personatge d’aquesta dona i en la relació que estableix amb el seu advocat defensor, Frederick Aiken, un jove soldat del bàndol unionista, acabat de tornar del front de guerra contra els confederats. Aquest advocat es troba davant la difícil decisió de defensar els drets de l’acusada davant la justícia, una dona del sud confederat, una dona que pertany al bàndol contra el que ha lluitat i que està a punt de declarar-se perdedor de la guerra.
En un moment polític convuls i ple de tensions com aquest, i sota el shock que suposa l’assassinat del president, el judici està al punt de mira de tota la societat, i les pressions i les ganes de venjança es respiren en l’ambient. Pot, en aquestes circumstàncies, fer-se un judici just?
Més enllà de pretendre explicar la veritat sobre els fets històrics, el que és interessant del film són dos punts. Per una banda, el plantejament del dilema ètic en què es troba l’advocat, que s’esforça per distanciar-se dels prejudicis i els sentiments més viscerals per tal de poder oferir una defensa justa a l’acusada. En aquest sentit, veure com el protagonista s’enfronta a un dilema moral d’aquesta magnitud em recorda molt a Quiz show, i ho trobo curiós. Per altra banda, la instrumentalització política del cas, des del propi govern, fa que ens adonem de com poc canvien les coses en la política i al llarg de la història (ho veiem a En el nom del pare, o Salvador, per citar només un parell d’exemples també portats al cinema). Robert Redford convida a reflexionar-hi des del nostre present.
Es tracta, en definitiva, d’una pel·lícula sòbria, ben interpretada i ben dirigida. Destaca, especialment, per aconseguir una recreació històrica molt elaborada, amb una ambientació excel·lent (només cal comparar les imatges del film amb les fotografies reals) i un important treball de documentació.
sessió doble 