Rèquiem per un concert que no serà

Sona tràgic, i ho és… Aquesta setmana té lloc el festival de música Primavera Sound, del qual fa mesos em vaig comprar l’abonament per veure sobretot una cantant molt especial i que encara no he vist mai en directe: la Björk. Ara fa uns dies, els mitjans de comunicació van anunciar que la cantant islandesa cancel·lava el seu concert previst al Parc del Fòrum, per consell del seu metge, ja que té problemes a les cordes vocals. Tenint en compte que era la cap de cartell (juntament amb The Cure, és clar!) la decepció és força important.

Però serem positius, ja que vindran músics interessants i es podran veure bons concerts. Personalment, a part del grup del Robert Smith, tinc moltes ganes de veure l’actuació de Yann Tiersen, músic francés conegut especialment per ser l’autor de la inconfusible banda sonora d’Amelie, i de la no menys bonica música de Goodbye Lenin.

Així que per recordar el que no veurem i anar fent boca del que sí podrem veure, deixo aquests clips cinematogràfics i musicals:

Björk, a Dancer in the dark (Lars von Trier, 2000)

Yann Tiersen, a Le fabuleux destin d’Amélie Poulain (Jean-Pierre Jeunet, 2001) 

Yann Tiersen, a Goodbye Lenin! (Wolfgang Becker, 2003)

Festen

Durant aquests dies nadalencs he tingut l’ocasió de veure una pel·lícula que feia molt de temps que volia veure, primer perquè recordo quan es va estrenar (el 1998) i les bones crítiques que va rebre, i després perquè, agradi o no, s’ha convertit en un referent del cinema contemporani. Parlo del film danès Festen, traduït aquí com Celebración.

El film ha passat a la història com el producte més genuí del manifest Dogma 95, moviment cinematogràfic format per directors danesos (com Lars von Trier i Thomas Vinterberg, director d’aquest film) que va néixer amb la intenció de reformar el cinema, allunyar-se de la pompositat de les produccions hollywoodianes eliminant tot truc d’escenografia i de post-producció, i fer un cinema de caire més minimalista, amb pressupostos reduïts i amb una interpretació més improvisada. Reconec que sempre m’ha atret aquest tipus de cinema, tot i que aquest dogmatisme pugui semblar absurd (en el manifest, el decàleg de normes és anomenat «vot de castedat» i, no obstant, els seus impulsors l’han anat transgredint voluntàriament). Però moviments d’aquest tipus, com en el seu dia la Nouvelle vague, per exemple, han aportat no només grans pel·lícules sinó també reflexions interessants a la manera de fer cinema i a la seva creativitat, intents d’experimentar i d’allunyar-se de les convencions cinematogràfiques.

A Celebración, assistim a la festa d’aniversari que organitza el patriarca d’una família de l’alta burgesia danesa per celebrar els seus seixanta anys, una ocasió solemne en què tota la seva família i amics són convidats a la luxosa mansió on viu. El plantejament de la història no té res d’espectacular, més aviat mostra un escenari que conté tots els tòpics d’un esdeveniment d’aquest tipus, com la presència de personatges típics (el que es passa amb la beguda, el que repeteix acudits) o les converses avorrides entre la gent.

Enmig d’aquesta normalitat, un dels fills decideix revelar un secret familiar traumàtic davant de tothom, una notícia trasbalsadora que com un martell es carrega les aparences morals de la família i, en definitiva, del grup social reunit. El que havia de ser un sopar festiu es converteix en una tragicomèdia que, de pas, desemmascara la hipocresia d’aquesta gent que conserva una imatge de respectabilitat.

Aquest drama pertorbador atrapa l’espectador d’una manera increïble, un espectador que no sempre sap què creure (es pot dir que se’l posa a prova igual que als assistents al sopar). I el que és fascinant és que això ho aconsegueix amb una història plantejada de forma molt realista, sense necessitar res més que no sigui el que es veu i el que es diu en la filmació, la qual cosa el converteix en un exercici molt interessant i molt recomanable de veure.

Melancholia, de Lars von Trier

No trobo millor manera d’inaugurar aquest bloc cinèfil que fer-ho amb la crítica d’una pel·lícula que m’ha impactat i meravellat com poques. Confesso que des del moment en què vaig sortir de l’Auditori del Festival de Sitges (on es va projectar després d’haver passat per Cannes) vaig saber que passaria a formar part de les meves pel•lícules de referència.

Melancholia, de Lars von Trier, és un film espectacular, sensacional, una obra mestra plena de sensibilitat i de brutalitat alhora. Explica la relació entre dues germanes, Justine i Claire, durant els dies en què un planeta s’acosta perillosament a la Terra. Són moltes les pel·lícules que han tractat sobre l’apocalipsi, però a Melancolia, Trier ho fa des d’un punt de vista original, establint un simbolisme clar entre el personatge de la Justine, que pateix de depressió, i el planeta fatídic, anomenat Malenconia. És una pel·lícula de ciència ficció, sí, però també és una història en què el tema principal és aquest estat d’ànim i la concepció de la vida i del món des d’aquesta perspectiva. Lars von Trier, ha passat per una depressió i es considera ell mateix un melancòlic. Es tracta, doncs, d’una pel·lícula molt personal, com ho són, de fet, totes les que ha fet anteriorment.

 Abans de continuar, aviso els lectors que el que segueix revela coses de la pel·lícula que és recomanable no saber abans de veure-la. Atenció doncs amb aquest spoiler!

Estructurat en tres parts ben diferenciades, el film té un pròleg i dues parts relacionades amb cadascuna de les germanes. Un pròleg magnífic amb música de Wagner exposa una sèrie d’imatges alentides que ens avancen el que estem a punt de veure. No és la primera vegada que Trier estructura les seves històries en capítols; de fet, el pròleg guarda moltes similituds amb el de la seva anterior pel·lícula, la polèmica però genial Anticrist. En la primera part, on tot gira al voltant de Justine (Kirsten Dunst), la protagonista celebra la seva boda organitzada amb minuciositat per la seva germana Claire, en el fabulós hotel que regenta juntament amb el seu marit. Justine és aliena a la festa, no és capaç de ser feliç i es tanca en ella mateixa a la vegada que alguna cosa l’inquieta quan mira al cel.

A la segona part, Claire (Charlotte Gainsbourg), amb cert sentiment maternal, acull la seva germana depressiva a casa, ja que es troba en un estat que quasi no es pot valdre per ella mateixa. Però la Claire també té les seves pròpies angoixes: li preocupa el que sent a les notícies sobre un planeta que és a punt de xocar contra la Terra. 

Si bé la primera part està filmada amb un estil molt proper al Dogma del qual Trier en va ser un impulsor (càmera en mà i una filmació molt realista sense artificialitats), la segona part és diferent. Els fets se succeeixen d’una manera més inquietant provocant una tensió enorme. L’aproximació inexorable del planeta, que els científics afirmen que sobrevolarà la Terra mentre que altres veus diuen que hi xocarà, deixa l’espectador indefens igual que els protagonistes, enmig d’un dels malsons més terribles que jo he vist mai al cinema. Quina escapatòria pot haver davant d’aquesta situació? Cap ni una, davant d’això, només queden dues opcions: la desesperació o la resignació. Arribats a aquest punt és clar que la Justine encara l’esdeveniment amb més indiferència que la seva germana; ella ja ha fet el procés de resignació. La Claire, en canvi, tot just veu com els seus temors es fan realitat, i poc temps li queda per assumir-ho. L’espectador, sens dubte, s’identifica amb ella.

Un dels aspectes més fascinants de Melancolia és el romanticisme que tenyeix tota la pel·lícula. És plena de referències literàries i artístiques que la fan molt evocadora. Des de la mansió on té lloc la història, que fa pensar clarament en el castell de Hamlet, a l’aparició d’obres pictòriques com el famós quadre Ofèlia de John Everett Millais, per seguidament veure, com si es tractés d’una picada d’ullet, una imatge de la protagonista flotant per un riu, igual que el personatge de Shakespeare. I tot acompanyat pel fabulós preludi de Tristany i Isolda de Wagner que, com si es tractés d’un personatge més, apareix insistentment una i altra vegada amb la seva evocadora tristesa, des del principi fins al final apoteòsic. Argumentalment aquest univers romàntic va més enllà, en el moment que el director fa servir la concepció romàntica que els melancòlics o depressius posseeixen una agudesa especial per percebre el futur, com si tinguessin una vinculació estreta amb els astres i la natura.

Un altre element que no es pot passar per alt és la bellesa del film. Totes les pel·lícules del director danès són molt estètiques, però a Melancholia arriba a un resultat màxim: és tota una exhibició d’imatges sublims, amb uns efectes digitals i un so espectaculars. Potser el que més atrau l’espectador és el contrast entre aquesta bellesa visual i la destrucció que amaga la història. Quan la Claire mira per primer cop el planeta Malencolia a través del telescopi, diu que sembla un planeta amicable. Tot un comentari irònic que l’espectador rep amb cert pànic.

La pel·lícula ofereix un repartiment estel·lar (Keith Sutherland, John Hurt, Charlotte Rampling, Stellan Skargard) encapçal·lat per una fantàstica Kirsten Dunst i una meravellosa Charlotte Gainsbourg. Trier acostuma a escriure papers per a actrius que han acabat sent premiades per les seves interpretacions, especialment amb la reconeguda Palma d’Or del Festival de Cannes: Bjork ho va aconseguir per Dancer in the dark, la mateixa Charlotte Gainsburg per l’extraordinari treball a Antichrist i aquest cop la Kirsten Dunst per Melancholia. Personalment, la interpretació de Charlotte Gainsbourg, que construeix una mare i germana sensible, dolça però forta, és una de les coses que més m’han captivat de la pel·lícula.

El director danès descriu Melancholia com un film sobre la fi del món, però que té un final feliç. Justine (alter ego de Trier) sap que la vida a la Terra és l’única que existeix i no per gaire temps. La natura és malvada i si la vida humana desapareix, ningú ni res la trobarà a faltar. Un cop dur, o segurament una lucidesa innegable. I el més esfereïdor és que, després de veure uns dels millor finals de pel·lícula que s’han vist en dècades, l’espectador surt al carrer i mira al cel: surt amb la sensació que res no prova que el que passa a la pel·lícula no pugui passar a la realitat.