Placebo vs. Metropolis

Avui, mentre anava a la feina enxovada al vagó de metro i amb els auriculars posats, he escoltat Slave to the wage, del grup anglès Placebo. És una cançó que sempre que la sento em fa recordar el seu videoclip, el qual, a la vegada, sempre em fa pensar en Metropolis. No és que el videoclip recreï l’escenografia del film, ni tampoc la història, però sempre he cregut que es devien d’haver inspirat en el film de Fritz Lang per fer-lo.

La cançó parla de l’esclavatge al treball, de ser esclau del salari, i de les ganes d’escapar d’una feina impersonal i deshumanitzadora. D’aquí, també, la meva associació d’idees. Qui no recorda aquells obrers de Metropolis que van cap al seu lloc de treball quan comença el seu torn en massa i amb el cap cot? El videoclip òbviament té un estil més elegant que la pel·lícula, però té una estètica futurista que, en fer-me pensar en el film alemany, em demostra com de vigent és encara la modernitat d’aquest, i com el seu avantguardisme dóna mil voltes a molts gustos estètics actuals.

Què dir de Metropolis! És una pel·lícula increïblement sorprenent.