Com si casualment fes una mena de cap i cua amb la capçalera d’aquest bloc, acabo l’any escrivint sobre Malditos bastardos (2009), l’última pel·lícula de Quentin Tarantino estrenada fins ara a les nostres cartelleres.
Si bé en un principi a molts ens va sorprendre el context de la pel·lícula (què feia Tarantino explicant una història sobre la Segona Guerra Mundial?), el film és purament tarantinià, i el resultat, un esclat d’originalitat que explica una història delirant, divertida, amb moments espectaculars i una pujada d’adrenalina inoblidable.
Explicada en cinc capítols rodons en si mateixos, la pel·lícula ens situa a la França ocupada pels nazis, quan Shosanna, una jove jueva a qui acaben d’assassinar tota la família, ha de fugir del temible coronel de les SS, Hans Landa, per salvar la vida. Paral·lelament, un grup de soldats nord-americans que es dediquen a matar nazis de forma encarnissada treballen per engrandir la seva fama i debilitar així la moral de l’enemic, mentre que els militars britànics, per la seva banda, també fan operacions des de França per acabar amb el poder de Hitler. Shosanna, que aconsegueix sobreviure, es converteix en la propietària d’una cinema, i la casualitat fa que conegui Fredrick Zoller, un soldat nazi convertit en heroi per les seves proeses i que s’interpreta a ell mateix en una pel·lícula propagandística del règim impulsada pel ministre Goebbels. El cinema de Shosanna és el lloc escollit per estrenar la pel·lícula i Shosanna vol aprofitar-ho per venjar la mort de la seva família. El que no sap és que no és l’única que planeja acabar amb tota la plana major del Tercer Reich aprofitant aquest esdeveniment.
En Malditos bastardos s’hi poden reconèixer molts trets marca de la casa del director. Primerament, aquesta divisió de la trama en capítols, tots ells intensos, amb un punt àlgid i que condueixen a un final apoteòsic. També hi ha aquells diàlegs llargs als quals ens té acostumats Tarantino però que no deixen de desconcertar-nos i de divertir-nos, i la presència d’un gran nombre de personatges que teixeixen una trama complexa en la qual tots hi encaixen a la perfecció. Hi trobem dosis de violència (en molts casos, una violència còmica) i també personatges femenins molt potents que, com a bons successors de Jackie Brown o la Mamba negra, tenen un pes determinant en la trama i actuen com a verdaderes heroïnes.
El film també es caracteritza per ser un exemple més de com Tarantino és capaç de reflectir-hi un munt d’influències rebudes, d’inspirar-se en gèneres diversos que pren com a punt de partida però que subverteix fins a aconseguir un film difícil de classificar. Malditos bastardos es troba, de fet, a mig camí entre el cinèma bèl·lic i l’espaguetti western, tot passat pel sedàs del director, que no només trastoca els gèneres clàssics sinó que fins i tot s’atreveix a tergiversar la història contemporània ni més ni menys que inventant-se un final diferent per al règim nazi i la Segona Guerra Mundial. Per què no fer-ho, si al cinema és possible?
De fet, de tots els trets tarantinians identificables en la pel·lícula, el més remarcable és la presència que hi té el cinema, es tracta sens dubte de la pel·lícula més cinèfila que Tarantino ha fet mai. No només és plena de referències cinematogràfiques (com en el joc que els soldats juguen a la taverna, o la conversa que manté Goebbles i Shosanna sobre el cinema avantguardista alemany dels anys 20) sinó que el cinema pren un paper actiu en el desenvolupament de la història. Enmig d’un context bèl·lic de soldats i espies, trobem un soldat britànic que és crític de professió i veiem com el règim comandat per Hitler es dedica a fer una pel·lícula (irònicament titulada L’orgull de la nació) que interpreta un soldat cinèfil. L’estrena d’aquesta pel·lícula esdevé el moment clau per a tots els personatges i té lloc en un cine modest, on la seva propietària vol canviar el curs de la història amb el cinema, mai millor dit, com a arma.
Per últim, no es pot parlar de Malditos bastardos sense fer esment al seu repartiment espectacular, abundant i replet de grans actors que donen la talla i dibuixen uns personatges admirables. És com si Tarantino hagués fet un gran treball de motivació en cada un d’ells, perquè tots tenen grans moments i omplen la pantalla amb força. Des d’un reconegut Brad Pitt i un extraordinari Christoph Waltz, a uns grans Daniel Brühl, Mélanie Laurent i Diane Kruger, secundats per Michael Fassbender i Eli Roth, entre molts d’altres.
Brad Pitt Mélanie Laurent Christoph Waltz
Diane Kruger Michael Fassbender Daniel Brühl
Malditos bastardos és en conjunt una pel·lícula descarada i plena d’energia capaç de transmetre-la a l’espectador. Un producte d’entreteniment rodó que malgrat la frivolitat dels seus personatges (alguns arquetípics i altres que semblen sortits d’un còmic) és complex i possiblement un dels films més madurs del seu director. Deixa el llistó molt alt en la seva filmografia (com de fet ja ho fèien les seves antecessores) i com a tarantiniana empedernida que sóc, ja espero impacientment la seva nova pel·lícula, Django unchained, que s’estrena a finals de gener.
sessió doble 