La caza, de Thomas Vinterberg

Lucas és mestre d’una escola infantil d’un poble petit, on pràcticament tothom es coneix. Després d’un divorci traumàtic comença a refer la seva vida, inicia una relació amorosa i recupera la relació amb el seu fill adolescent. Un dia, una alumna, filla del seu millor amic, explica una mentida sobre ell a la directora de l’escola. A partir d’aquest moment, Lucas comença a viure un infern.

Aquest és l’argument de la nova pel·lícula de Thomas Vinterberg, qui en el seu dia es va guanyar el reconeixement internacional amb Celebración (1998), que es va emportar el premi especial del jurat de Cannes. Ara que falten pocs dies perquè comenci la nova edició d’aquest festival, en el qual curiosament Vinterberg presidirà el Jurat del premi Un certain regard, podem veure d’estrena La caza, guanyadora del premi al millor actor (per Mads Mikkelsen) en aquest mateix festival l’any passat.

És curiós l’interès de Vinterberg per tractar temes delicats, tabús i directament relacionats amb la doble moral. Si bé a Celebración el director explorava el fantasma dels abusos sexuals en el si d’una família benestant i com el seu entorn social reacciona a aquesta realitat, a La caza, Vinterberg analitza un tema encara més sensible: la sospita de pederàstia fruit de les paraules d’un infant i les conseqüències que se’n deriven per a l’acusat i el seu entorn més proper.

A La caza presenciem la història d’un fals cuplable que viu un autèntic calvari per defensar la seva innocència i que fins i tot veu com li perilla la vida. És una història intensa, que atrapa l’espectador des del principi i que aconsegueix crear un ambient sòrdid i, en certa manera, de por estranya. La por desconcertant que suposa veure com un grup aparentment amicable i tranquil té el potencial de rebutjar, castigar i aplicar una veritable caça de bruixes contra algú que intenta demostrar la seva innocència i de la qual hi ha evidències.Vinterberg ha estat capaç d’explicar aquesta història de manera directa i realista, sense artificialitats de guió, i amb una ambientació força inquietant gràcies sobretot als silencis i la interpretació continguda del protagonista. Una història plena de naturalitat però amb alguns moments pertorbadors que mantenen en tensió l’espectador, com quan es pressenteix la calma que precedeix la tempesta.

La caza és un film interessant que més enllà de l’empatia que sent l’espectador cap al seu protagonista, qüestiona amb cert atreviment la capacitat que té la societat per trobar la veritat en un cas de pederàstia, i convida a fer-ne una reflexió. Convida a analitzar els mecanismes que té una societat madura per afrontar un tema tan greu com l’abús a menors i les escletxes que pot tenir. Alguna cosa falla quan en una societat que intenta fer el bé incideix la doble moral col·lectiva, que com a màxim només pot perdonar falsament.

Festen

Durant aquests dies nadalencs he tingut l’ocasió de veure una pel·lícula que feia molt de temps que volia veure, primer perquè recordo quan es va estrenar (el 1998) i les bones crítiques que va rebre, i després perquè, agradi o no, s’ha convertit en un referent del cinema contemporani. Parlo del film danès Festen, traduït aquí com Celebración.

El film ha passat a la història com el producte més genuí del manifest Dogma 95, moviment cinematogràfic format per directors danesos (com Lars von Trier i Thomas Vinterberg, director d’aquest film) que va néixer amb la intenció de reformar el cinema, allunyar-se de la pompositat de les produccions hollywoodianes eliminant tot truc d’escenografia i de post-producció, i fer un cinema de caire més minimalista, amb pressupostos reduïts i amb una interpretació més improvisada. Reconec que sempre m’ha atret aquest tipus de cinema, tot i que aquest dogmatisme pugui semblar absurd (en el manifest, el decàleg de normes és anomenat «vot de castedat» i, no obstant, els seus impulsors l’han anat transgredint voluntàriament). Però moviments d’aquest tipus, com en el seu dia la Nouvelle vague, per exemple, han aportat no només grans pel·lícules sinó també reflexions interessants a la manera de fer cinema i a la seva creativitat, intents d’experimentar i d’allunyar-se de les convencions cinematogràfiques.

A Celebración, assistim a la festa d’aniversari que organitza el patriarca d’una família de l’alta burgesia danesa per celebrar els seus seixanta anys, una ocasió solemne en què tota la seva família i amics són convidats a la luxosa mansió on viu. El plantejament de la història no té res d’espectacular, més aviat mostra un escenari que conté tots els tòpics d’un esdeveniment d’aquest tipus, com la presència de personatges típics (el que es passa amb la beguda, el que repeteix acudits) o les converses avorrides entre la gent.

Enmig d’aquesta normalitat, un dels fills decideix revelar un secret familiar traumàtic davant de tothom, una notícia trasbalsadora que com un martell es carrega les aparences morals de la família i, en definitiva, del grup social reunit. El que havia de ser un sopar festiu es converteix en una tragicomèdia que, de pas, desemmascara la hipocresia d’aquesta gent que conserva una imatge de respectabilitat.

Aquest drama pertorbador atrapa l’espectador d’una manera increïble, un espectador que no sempre sap què creure (es pot dir que se’l posa a prova igual que als assistents al sopar). I el que és fascinant és que això ho aconsegueix amb una història plantejada de forma molt realista, sense necessitar res més que no sigui el que es veu i el que es diu en la filmació, la qual cosa el converteix en un exercici molt interessant i molt recomanable de veure.