En record del mestre Gene Kelly

El passat 23 d’agost es cumplien cent anys del naixement de Gene Kelly, i aquest fet és una excusa perfecta per recordar la carrera d’aquest artista tan excepcional i pel qual sempre he sentit una grandíssima admiració. Gene Kelly era l’optimisme personificat, tant en el seu somriure omnipresent com en els moviments de les seves coreografies, i irradiava una energia i una bellesa tan magnètics que dècades després encara el fan insubstituïble. L’època daurada del cinema musical porta el seu nom, al costat del mític Fred Astaire, però tan sols per l’obra mestra Cantant sota la pluja (de la qual, per cert, es compleixen 60 anys), es pot dir que Kelly ocupa una pàgina en la història del cinema més enllà del gènere.

Gene Kelly era un artista polifacètic, un tot terreny: era actor, cantant, ballarí, coreògraf, productor i director, i és increible veure com va excel·lir en pràcticament tot. Provinent de l’escena teatral de Broadway, va debutar a Hollywood amb Per mi i la meva noia (1942) al costat de Judy Garland, actriu a la qual admirava i amb qui va coincidir en més d’una ocasió. De fet, al llarg de la seva carrera, Gene Kelly sovint va treballar més d’una vegada amb altres cineastes i estrelles del musical i la dansa. Per posar només uns exemples: amb Vincente Minnelli, qui el va dirigir en El pirata (1948), Brigadoon (1954) o el clàssic Un americà a París (1951); amb Frank Sinatra (Llevant àncores, 1945; Porta’m al partit, 1949; Un dia a Nova York, 1949); amb la ballarina Cyd Charisse (Cantant sota la pluja, 1952; Sempre fa bon temps, 1955…) o amb Stanley Donen, amb el qual va fer el salt a la direcció i va codirigir les mítiques Un dia a Nova York i Cantant sota la pluja.

Gene Kelly tenia un estil propi, una manera de ballar atlètica i plena de força que aportava una frescor trencadora a la pantalla. Juntament amb la creació de coreografies enginyoses i amb un gran sentit del ritme (mai ningú m’ha fet apreciar tant el claqué com ell!), va demostrar un talent únic pel ball.

Kelly ens ha regalat moments musicals extraordinaris, així com també comèdies excel·lents (en una ocasió va dir que pensar que els musicals mereixen menys consideració que els drames és el mateix tipus d’esnobisme que considerar les comèdies menors que els drames). I ja que estem d’aniversari, recordarem Cantant sota la pluja amb un dels seus millors números, aquell en què un professor de veu intenta ensenyar dicció a l’actor que interpreta Kelly perquè pugui adaptar-se al pas del cinema mut al sonor. Genial.