En record del mestre Gene Kelly

El passat 23 d’agost es cumplien cent anys del naixement de Gene Kelly, i aquest fet és una excusa perfecta per recordar la carrera d’aquest artista tan excepcional i pel qual sempre he sentit una grandíssima admiració. Gene Kelly era l’optimisme personificat, tant en el seu somriure omnipresent com en els moviments de les seves coreografies, i irradiava una energia i una bellesa tan magnètics que dècades després encara el fan insubstituïble. L’època daurada del cinema musical porta el seu nom, al costat del mític Fred Astaire, però tan sols per l’obra mestra Cantant sota la pluja (de la qual, per cert, es compleixen 60 anys), es pot dir que Kelly ocupa una pàgina en la història del cinema més enllà del gènere.

Gene Kelly era un artista polifacètic, un tot terreny: era actor, cantant, ballarí, coreògraf, productor i director, i és increible veure com va excel·lir en pràcticament tot. Provinent de l’escena teatral de Broadway, va debutar a Hollywood amb Per mi i la meva noia (1942) al costat de Judy Garland, actriu a la qual admirava i amb qui va coincidir en més d’una ocasió. De fet, al llarg de la seva carrera, Gene Kelly sovint va treballar més d’una vegada amb altres cineastes i estrelles del musical i la dansa. Per posar només uns exemples: amb Vincente Minnelli, qui el va dirigir en El pirata (1948), Brigadoon (1954) o el clàssic Un americà a París (1951); amb Frank Sinatra (Llevant àncores, 1945; Porta’m al partit, 1949; Un dia a Nova York, 1949); amb la ballarina Cyd Charisse (Cantant sota la pluja, 1952; Sempre fa bon temps, 1955…) o amb Stanley Donen, amb el qual va fer el salt a la direcció i va codirigir les mítiques Un dia a Nova York i Cantant sota la pluja.

Gene Kelly tenia un estil propi, una manera de ballar atlètica i plena de força que aportava una frescor trencadora a la pantalla. Juntament amb la creació de coreografies enginyoses i amb un gran sentit del ritme (mai ningú m’ha fet apreciar tant el claqué com ell!), va demostrar un talent únic pel ball.

Kelly ens ha regalat moments musicals extraordinaris, així com també comèdies excel·lents (en una ocasió va dir que pensar que els musicals mereixen menys consideració que els drames és el mateix tipus d’esnobisme que considerar les comèdies menors que els drames). I ja que estem d’aniversari, recordarem Cantant sota la pluja amb un dels seus millors números, aquell en què un professor de veu intenta ensenyar dicció a l’actor que interpreta Kelly perquè pugui adaptar-se al pas del cinema mut al sonor. Genial.

The artist

Setmanes després de la seva estrena, per fi he vist The artist, una pel·lícula fantàstica que cap cinèfil s’hauria de deixar perdre. Amb una pel·lícula en blanc i negre i, sobretot, muda, Michel Hazanavicius ha fet un exercici molt valent i, no es pot negar malgrat estar acumulant premis i nominacions, força arriscat. Però el resultat és una petita gran joia cinematogràfica.

The artist ens transporta al Hollywood dels anys vint, quan la meca del cinema vivia la seva autèntica època daurada i els actors i les actrius eren veritables ídols de masses. George Valentin (Jean Dujardin) és una estrella de la pantalla a qui la fama somriu, una autèntica font d’èxit i diners per al productor de les seves pel·lícules (John Goodman) i a qui no li falta de res. Galant i extrovertit, té el món als seus peus. 

A finals de la dècada, però, el cinema sonor revoluciona la indústria cinematogràfica, i les pel·lícules sonores són la nova sensació. George Valentin es veu arraconat com a actor del passat (ell mateix intenta resistir-se al cinema sonor) mentre que Peppy Miller (Bérénice Bejo), una actriu figurant amb qui va coincidir en una de les seves pel·lícules, assoleix la fama i s’erigeix com una de les estrelles de la nova era de Hollywood.

La història té, principalment, aquell encant d’una pel·lícula que agafa el cinema com a referent temàtic. En veure The artist és inevitable pensar en Cantant sota la pluja, per la narració de l’arribada del cinema sonor, o en Sunset Boulevard, per la trajectòria d’una estrella del cinema mut que no sap adaptar-se als nous temps. Amb una narració excel·lent, assistim a un autèntic rise and fall del protagonista, que tot s’ha de dir, amablement és anomenat Valentin (en clara referència, lògicament, al mite de Rodolfo Valentino). És cert que la història és arquetípica (per exemple, la decadència personal de l’actor coincideix amb la col·lectiva, el crack del 29), però té ritme, és divertida i emocionant, i heus aquí on rau la gràcia: els espectadors reconeixem aquest clixé, i d’aquesta manera compartim amb el director aquesta autèntica declaració d’amor pel cinema.

És imprescindible lloar la interpretació dels dos actors protagonistes: són expressius, còmics i amb una simpatia fabulosa (no em cansaria mai de mirar la interpretació de Bérénice Bejo, feia molt de temps que no veia una actriu tan encantadora!). I també és molt destacable la música, present en tota la pel·lícula per reforçar els sentiments de cada seqüència.

The artist, en definitiva, és un film diferent, tot un exercici d’expressivitat que ens dóna l’oportunitat de ser, per un dia, uns espectadors diferents.